Artista, historiadora de l’art i conferenciant de llarg recorregut,  Edit Taïoni acaba de recalar a Andorra i engega aquí la seva activitat amb una xerrada al Roc Blanc, dijous dia 27

‘La representació de la dona a les arts plàstiques’. 
Exactament, és el tema de la xerrada, la primera que tinc l’oportunitat de fer a Andorra. Em centraré en la representació de la dona a l’escultura i la pintura a través de la història, des d’un punt de vista diria més sociològic que estilístic. Des de la prehistòria fins a la fi del segle XIX. Encara que, per descomptat, analitzarem estilísticament alguns quadres. 

A la prehistòria pensem en les cavernes amb murs plens de representacions d’homes caçadors. 
Sí, és un pensament comú, però mireu, la dona era tot sovint representada en estatuetes que, bàsicament, feien referència a la fecunditat. Aquelles figures on destacaven els pits, les natges, tot allò que té a veure amb la procreació. 

Té raó. Alguns sovint parlem abans de pensar. 
Era el seu rol, en depenia la supervivència de l’espècie. L’home treballava per la supervivència caçant i la dona, procreant. Per això és tan interessant d’anar  veient com canvia amb el temps aquesta imatge, aquest rol, de la dona, com es va transformant en deessa, en verge, en dona de poder...

Doncs som-hi, una pinzelladeta.  
La  història no és lineal, sinó que hi ha passos endavant i enrere. Per exemple, a l’antic Egipte la dona se situava al nivell de l’home, cosa que ja no passava a Roma, i menys durant les etapes del romànic i el gòtic. 

L’edat mitjana.
Sí, a l’edat mitjana la dona no podia ser més que monja o esposa. Al Renaixement van començar a deixar una mica més d’espai, tot i que fins al segle XVII no es faria molt manifest, quan ja van començar a ser cortesanes amb dret a decidir sobre les seves relacions, el dret a lligar, diguem-ne. En pintura comença a aparèixer representada en diferents situacions de la vida quotidiana, és un moment de revolució en la representació de la dona a l’art. 

Al segle XVIII, el moment dels salons reunits al voltant d’una dona. 
Exactament, el moment de les dones que es representen com a desitjables. Abans només eren representades com a verges, santes, deesses... sols apareixien en el drama cristià o en la mitologia. Qui encarregava els quadres, fins al segle XV? L’Església, i per tant era lògic que fos així.  Dit a grans trets. 

Continuem. 
El rol més social de la dona apareix al segle XIX, especialment quan amb el realisme se la comença a representar en l’àmbit del treball. Excepte per la pintura prèvia dels flamencs, que ja anaven per endavant feia temps. 

Com a ‘Les espigadores’, de Millet. 
Voilà. Al segle XIX continua també la dona cortesana, però a banda s’interessen en l’orientalisme i es representen les dones de les colònies, exòtiques.
 
Delacroix.  
O Benjamin-Constant, de qui jo en parlaré més. També introduiré la visió de Toulouse-Lautrec, perquè la dona ha estat sempre vista en l’art com a cortesana a través dels temps, en la relació amb la sexualitat. En general, el segle XIX va ser molt ric quant a representació de la dona a la pintura i escultura. 

Conclou al segle XIX mateix.   
Sí, no vull fer una conferència molt llarga. Acabaré amb L’origen del món, de Gustave Courbet. És com un tornar a l’inici, oi?, a la prehistòria, amb aquesta dona de qui només es representen les natges, el sexe, els pits... Finalment, la dona fecunda, llesta per a procrear. 

No s’endinsarà en el segle XX.  
Seria molt extens. Però a banda, es dona més un tema estilístic que sociològic. La pintura s’interessa més a l’estil que a allò que representa i la dona només apareix tractada, diré a grans trets, que com un pretext pictòric. Pensem en els cubistes, per exemple. Per tant, la dona esdevé un subjecte pictòric com qualsevol altre. Fins que arriba l’abstracció, per descomptat.