Laia Marcé (amb qui parlem), Mariona Vázquez, Xavi Mellon, Arnau Vadell i Lohan Gómiz són els Tech Titans. Sota la batuta de l’entrenadora Angèlica Medina han tornat a assolir una fita en robòtica

Cap a Dallas per segon any consecutiu! A la final mundial de robòtica. Contents, imaginem? 
Bé, sí, molt contents, és clar. Tot i que ara el que hem de fer és buscar patrocinadors, buscar els diners que ens permetin anar a Dallas ara al maig, i això és complicat. Però estem molt orgullosos com a equip. 

Ja ho teniu apamat, com a veterans? O hi ha nervis?
Ja ho tenim una mica superat, sí. Ja hi vam anar l’any passat i ja sabem com és. L’any passat va ser el nostre primer any, així que molt veterans no és que siguem, però ja tenim una certa experiència. Hem canviat una mica l’equip, no tots repetim, però. 

Què us ha portat fins aquí? 
Vam anar a competir a Girona i, tot i que el robot estava una mica als inicis perquè vam començar tard, vam quedar segons. Després vam anar a la final nacional i vam tenir la sort de fer-nos molt amics amb uns de Móstoles, amb qui vam col·laborar a la final.  

La unió fa la força.  
Sí, sí. Vam formar un bon equip amb ells. 

El vostre robot, què té de tan bo? 
Encara estem en fase de reconstruir-lo perquè el volem millorar. La idea és que tingui una base que sigui molt ràpida i tinguem uns rodets que ajudin la pilota a pujar cap a una plataforma que donarà impuls a la pilota amb un rodet que gira molt ràpid. Hi estem treballant. 

Hores i hores? 
Oi tant, i encara ens en falten una bona pila. Allarguem les classes que fem els dijous i alguns caps de setmana també mirem de trobar-nos. Fins i tot per vacances. Volem fer les màximes hores possibles, sempre que l’entrenadora estigui disponible. 

Com va anar l’experiència de l’any passat a Dallas? 
Primer sentíem molts nervis, a banda de molta emoció. Havíem vist vídeos sobre els mundials de VEX a Dallas i ja ens en fèiem una idea. Però en arribar allà... viure-ho ja és una altra cosa. Ho fan tot tan espectacular! És immens. Quan vam entrar en aquell poliesportiu gegant, va ser una sorpresa. 

Ens ho imaginem. Brutal, oi? 
Sí, sí, diferent de les competicions d’aquí. 

Personalment, a banda de la competició, com ho vas viure? 
Una experiència molt xula. Porto molts anys fent robòtica, però viure aquesta experiència és espectacular, m’ho vaig passar molt bé. 

I, a més, conviure amb gent d’altres llocs. 
L’aliança la vam poder fer amb molts equips, perquè en la competició fèiem moltes rondes. Al poliesportiu ens hi estàvem moltes hores; a banda, al nostre hotel també hi havia altres equips, així que vam tenir oportunitat de conviure-hi. Però, vaja, que tots estàvem molt centrats. 

Quins nois tan treballadors! 
Home, també tenim les estonetes de descans, és clar. Al poliesportiu, per exemple, entre volta i volta tenim bastanta espera. Ens estem al nostre espai, però entre els equips compartim, ens fem regals...

Com l’encareu, aquest segon viatge? 
L’any passat anàvem a intentar ajudar els altres equips, però no teníem clar quin nivell podíem assolir nosaltres. Enguany ja tenim un robot molt competitiu i podem quedar en molt bona posició. Tenim un robot que pot fer molts punts, ens dona moltes oportunitats. 

Deus tenir el futur claríssim, o no? 
És obvi que ens agrada molt la tecnologia. Ara bé, hem de mirar quines són les nostres opcions. La robòtica sempre serà una afició, però encara estem a segon d’ESO (i un dels nostres companys a primer), així que de moment tenim molts dubtes. 

De temps n’aneu sobrats.  
Tot i que la vida fa moltes voltes, segur que la tecnologia en formarà una part important: tots ens acostumarem a conviure amb robots.