‘Un viaje poético’, el llibre que narra, per així dir-ho, el periple del veneçolà Edwin Álvarez fins a aterrar a Andorra, ja porta un any a les mans dels lectors. Però ara se’n presenta la segona edició, ampliada

Presentació dissabte al Roc Blanc.  
Sí, a les vuit del vespre. Un viaje poético. Versos e historias el presento novament, amb nova portada i perquè he aconseguit una editorial espanyola, Club Universitario, d’Alacant, que van confiar en mi. Hem treballat uns cinc mesos en tot el procés d’edició. 

Canvis en el contingut? 
Està estructurada en tres capítols: l’amor, l’infern i el renaixement, perquè el llibre està inspirat en  La Divina Comèdia. Vaig voler subratllar el procés, la travessa que fa el protagonista pel món, per l’interior de l’ésser per conèixer-se a si mateix, i el renaixement amb una perspectiva nova de quin és el seu propòsit al món. 

Autobiogràfic? Viatge interior però també exterior, oi?, el seu entre Veneçuela i Andorra? 
Sí, hi ha una quantitat de poemes escrits a Veneçuela i una altra ja fets aquí, a Andorra. El viatge físic també em va inspirar, és clar, perquè hi ha aquesta visió des de dues cultures. 

La recepció, fins ara? 
Sí, la primera edició va ser bona. Va tenir molta repercussió en xarxes socials i els llibres físics es van distribuir. La gent em deia que li agradava perquè es veien reflectits en alguns poemes. Per a mi és un orgull. A Veneçuela també va tenir bastant repercussió. Soc el primer veneçolà a presentar un llibre a Andorra. 

Hi afegeix nous poemes. 
Exactament, perquè sentia que havia de donar-li nous matisos. 

Un d’ells és ‘Andorra a primera vista’. Ara que ja té més visió del país, després d’un any, com ha canviat aquesta visió? 
Segueixo enamorat com el primer moment. Evidentment, tinc una més gran perspectiva del país, m’hi he establert amb la família i tinc el propòsit de continuar aquí. M’agrada molt aquest país dels Pirineus i realment m’hi he adaptat molt bé. He après una mica més de català... Tot un procés que ha estat molt satisfactori. 

Com porta el català?
Estic fent l’A1, ja no tant perquè m’ho hagin d’exigir a la feina, sinó perquè m’ho exigeixo a mi mateix. M’agrada aprendre una llengua. Quan aprens la llengua que es parla al país on arribes, deixes ben clar que t’hi vols barrejar, vols aprendre a pensar com la gent del país. A través de la llengua que parlen entens molt millor les persones. I així les cultures en comptes de xocar el que fan és unir-se, convergir, fusionar-se. 

Alguna cosa menys positiva? 
Home, el fred! Penseu que soc caribeny, ha estat una mica complicat d’adaptar-m’hi. Però tot ha estat molt positiu aquest any, ja tinc el meu pis, el permís de conduir...

Tenir on viure ja és un gran que, tal com està el pati.  
Sí, sí, ja sé. Això li ho dec a la meva esposa, en realitat. A ella li dec moltes coses, també la inspiració per continuar escrivint, per demostrar que els veneçolans hem d’oferir una imatge molt diferent de la que a vegades arriben pels mitjans. Som molts més els bons que els dolents, encara que el mal fa més de soroll que el bé. 

Estem envoltats d’una sèrie de personatges conspicus i molt dolents.  
Sí, sí, no es poden definir d’una altra manera. Però hi ha coses més enllà: l’art, la poesia, les paraules, poden salvar el món. Ens uneix, lliga la pluralitat, persones de diferents països i cultures units per una cosa sublim com són les arts. 

L’àmbit artístic del país, com l’ha vist? 
El país dona molta cabuda a la cultura. Es demostra contínuament, i amb les associacions, els centres culturals. Hi ha molta gent que escriu, molta a qui li agrada llegir.

Segueix escrivint, imaginem.  
Tinc llest el segon llibre per presentar-lo a l’editorial. Dissabte ja recitaré quatre dels poemes nous. 

La poesia sempre és minoritària. Es planteja la novel·la? 
Confesso que ho he pensat, estic una mica dubitatiu, però ho estic pensant.