Eugenia Correia està bastint una carrera musical encara molt incipient, però que apunta a l’alça. Talent propi a banda, compta amb el suport d’alguns dels veterans del país. Què més es pot demanar?

T’endinses en el procel·lós món de la música, per dir-ho de manera recaragolada.
 Vaig començar a l’Espai de Música Moderna, fent piano, amb nou anys. Als tretze em vaig passar a cant, que vaig  descobrir que m’agradava més que tocar. Fa un parell d’anys, amb disset, vaig marxar a Barcelona, al Taller de Músics. 

Plenament decidida, doncs.  
Sí, sí, sí, és el que vull fer, realment. Res més. Mentre estudio, vaig fent cosetes, projectes propis: l’any passat vaig publicar un senzill, en portuguès, que es diu Ela. Enguany hem gravat el videoclip, que es presentarà el 15 de novembre a la sala Sergi Mas de Sant Julià de Lòria. 

Bon espai. 
Sí, oi? Una sala molt maca de fusta, acollidora. El Comú lauredià em va donar suport per al videoclip. 

Però tens més bones notícies. 
Sí, també vaig ser triada en l’edició de la Llançadora, del Comú d’Encamp: trien una disciplina artística −enguany tocava la música− i donen suport a un jove creador. Posen un tutor, que en el meu cas va ser en Lluís Cartes, amb qui poder fer un projecte conjunt. S’hi van afegir l’Oriol Vilella i l’Òscar Llauradó més endavant. 

Quins tres! 
Amb en Lluís vam començar fent temilles a l’estudi i va ser allà que se li va ocórrer aquesta formació, que potser es converteix en una cosa estable. Estic molt il·lusionada! No m’ho hagués imaginat mai: tocar amb ells, que ens entenguéssim tan bé... 

Temes teus? 
Sí, sí, realment. Barregem també amb covers de temes que ens agraden molt a tots. Hem pensat en algun tema d’en Lluís, algun bolero, alguna havanera...

El teu estil? 
Estic explorant, però acabo de descobrir el jazz, que m’encanta, i estic tirant bastant cap a aquesta banda. Abans feia més aviat pop, componc balades pop més aviat, però ara vaig incorporant el jazz, cosetes que vaig aprenent. Aprofito i les integro al meu vocabulari musical. 

Amb aquests músics de llarg recorregut al costat... Algun bon consell et deuen haver donat. 
M’han ajudat a entendre el mateix concepte del que jo volia fer; a perfilar-ho millor, més aviat, perquè jo ja el tenia clar. Han aportat diferents idees:  jo podria fer això a la guitarra, o a la percussió... idees afegides sense moure el que tu mateixa ets, sense que es mogui la teva essència. 

Us acabeu de presentar en públic, a Encamp precisament.  
Sí, fa pocs dies, va ser fantàstic! Estic impactada. No sé si érem noranta persones a la sala de Radio Andorra. Després la gent va venir a felicitar-nos. Ens van dir que s’havien emocionat: nosaltres també, per la cua d’ull vaig veure l’Òscar allà tot emocionat. 

Fantàstic.  
Van ser molts mesos de feina prèvia. Per a mi ha estat increïble que ells s’hi sumessin. Com tot el que m’ensenyen. 

Amb tot, tornem al principi, però el món de la música és complicat. 
Realment no sé com ho faré. De fet encara em queden anys d’estudi per endavant, així que és prematur. L’únic que tinc del tot clar és que m’hi vull dedicar. Ho veig a cada assaig o quan, com l’altre dia a Radio Andorra, baixes de l’escenari totalment impactada. Has gaudit molt i t’és igual quant et costi. 

Només podem aplaudir-te. 
Ja ho veieu, puc estar equivocada i potser no me’n surto, però com a mínim ho hauré intentat. 

Apostem que te’n sortiràs amb esforç. Però quina feina no requereix treball?
Ja, això penso. Tot requereix un esforç i sempre te la jugues.