Devia tenir 10 o 12 anys. Com cada juny, quan acabava el curs la mare ens agafava a mi i el meu germà Tobito, ens entaforàvem a l’autobús i cap al Vivero, als afores de Palma, a cals tiets Jaime i Angelines. Se’m fa la boca aigua amb el record dels pastissets que feia ella mateixa: cocarrois, crespells i panades de carn amb pèsols. Hmmm. No n’he tornat a menjar mai com aquells de la tieta Angelines. En fi, que matàvem dos pardals d’un tret: a més de l’estricta visita protocol·lària, la mare aprofitava per fer-nos vacunar pel tiet Jaime, que era un metge dels d’abans: tenia a casa un despatx que era a la vegada biblioteca i consulta, amb la llitera, potets de vidre i amenaçadores xeringues, grans i llargues com banderilles, esperant la següent víctima. En fi, que era impossible escapar del ritual i tant el Tobito com jo ens hi vam sotmetre resignadament. Era el preu que havíem de pagar per començar reglamentàriament l’estiu i poder-nos esgarrinxar cames, genolls i braços sense por d’agafar el tètanus.
Aquella vegada no vaig plorar, ves a saber per què, i el tiet Jaime em va voler premiar el coratge:
–T’agraden els tebeos, oi? Doncs vine cap aquí.
El vaig seguir a una de les vitrines de la biblioteca, en va obrir la porta i amb tota solemnitat va escollir un volum gruixut i apaïsat, enquadernat en pell fosca. Un luxe total. La sorpresa va ser meva quan el tiet Jaime, un doctor de tota la vida, que el mateix et clavava una vacuna que assistia un part de matinada (que s’hauria esgarrifat de veure els seus col·legues d’avui, que et despatxen a la carrera, sense mirar-te a la cara ni aixecar ni una sola vegada els ulls de la pantalla) el tiet Jaime, deia, va i diposita a les meves mans aquell solemne volum:
–Juanito, és teu. Te l’has guanyat.
I jo que no m’ho creia. M’acabava de regalar la primera sèrie completa de Bengala! Bengala, probablement el millor tebeo d’aventures de la postguerra. Us ho podeu imaginar, que a l’autobús de tornada em sentia el nen més feliç de Palma. Que dic de Palma, de l’univers sencer, i que de la vacuna, ni me’n recordava. Va ser el primer àlbum complet que vaig tenir, i naturalment encara el conservo com un dels tresors més preuats de la meva col·lecció. Els problemes van ser meus quan poc després van ser els tiets els que ens van tornar la visita a Palma. Venien amb els meus cosins, Emilio i Jaime, que es van colar a l’habitacioneta de joc on el meu germà i jo teníem els tebeos.
–Juanitooo! No serà aquest el meu Bengala, oi?
Ho era, ho era. No em demanin com, però el cas és que no vaig permetre que aquella joia sortís de casa.
Comprendran que per a mi Bengala té un regust especial, com de magdalena proustiana barrejada amb els cocarrois i crespells de la tieta Angelines. I que sento una emoció especial quan torno a passar els ulls per les vinyetes de Leopoldo Ortiz i per les aventures d’aquell èmul de Tarzán que en lloc de la selva africana pul·lulava per la jungla de l’Indostan, que anava sempre acompanyat d’Abu, el coix, i de Chiquito, enorme elefant asiàtic que li professava una lleialtat de quisso, i que deia pel nom als seus companys de jungla: el tigre Colmillo Torcido, Loki, el xacal, i Sheila, la hiena. Un paradís que es comença a tòrcer quan irromp en escena una expedició europea –avui no superaria cap filtre de correcció política– que amenaça de trencar aquella mena de Xanadú.
La primera sèrie de Bengala, la meva, es va publicar a partir del 1958 i consta de 54 aventures. Va tenir prou èxit com perquè l’editorial Maga en publiqués una segona sèrie el 1960. No cal que els digui que quan tinc els bioritmes baixos no hi ha res com agafar l’autobús cap al Vivero i fullejar l’àlbum del tiet Jaime.