Bomber voluntari des de fa vint anys, Marc Nadal és cap del parc de Coll de Nargó, que aquest cap de setmana celebrava una jornada per mostrar, en clau festiva, la seva feina. Per si algú s’hi anima. 
 
Cal que algú s’hi afegeixi: han passat de vint-i-cinc a nou voluntaris. 
El cas és que hi ha un envelliment de la gent i que durant sis o set anys no hi ha hagut convocatòries, a banda que la societat i els valors han canviat, no hi ha tanta gent disposada a donar el seu temps pel bé comú. 
 
I una ocupació voluntària i de risc. 
Sí, sí, el mateix que un bomber professional. A la jornada volíem mostrar les feines que fem, i a veure si servia com aparador per captar algú del jovent del poble. A veure si els picava el cuquet. 
 
Aviat per tenir-ne resposta?
Sí, sí, molt aviat. Encara estem de ressaca emocional. La veritat és que va anar molt bé, va venir molta gent: del poble, gent que passava per aquí, bombers d’altres parcs... També bombers que s’estan  formant a l’escola. Amics, famílies... Hi havia una gimcana infantil i una altra d’adults amb temàtica bomberil. Els comentaris són tots bons. 
 
Era el primer cop. Es repetirà?
Havíem fet alguna festa, com pels trenta anys del parc de Nargó, o alguna cosa per festa major, però res com això de dissabte i sí, espero que farem alguna cosa més. Les ganes hi són. Però a darrere hi ha molta feina, molt de temps. Sort del cop de mà d’amics i famílies. I del suport tant de l’Ajuntament com de molts comerciants. Molta energia i molt de temps.
 
Són vostès més que necessaris. 
A tota la província de Lleida som 21 parcs voluntaris i nou de funcionaris. Les isòcrones al Pirineu són molt llargues i les carreteres són les que són. És necessari per cobrir els serveis bàsics.  Tots paguem impostos i a tots ens agrada tenir serveis. Una carretera com la C-14, amb l’accés a Andorra, té molt de trànsit i l’únic parc de funcionaris a prop és el de la Seu, el de referència. Després, a Balaguer o Solsona. 
 
Lluny... 
Si vas de la Seu a Balaguer, tens Organyà, que són voluntaris, Montferrer que també, Oliana, Pons, Artesa... Les distàncies a cobrir són grans. 
 
Si m’estavello seran vostès els primers a arribar. 
Segurament. En cinc o deu minuts arribaran també els de la Seu. Però tothom vol que l’atenguin al més aviat possible. 
 
Haurà vist de tot. 
En vint anys... Sempre recordes el primer accident, sobretot quan hi ha un mort. Després vas fent una cuirassa. També focs forestals, recerques de boletaires, alguna petita inundació... De fet quan ens estàvem formant va bolcar un autobús a Coll de Nargó. 
 
Per què assumir-ho?
És vocacional. També treballo al SEM. Al parc també hi ha un noi que és infermer i treballa a l’hospital de la Seu. Però també hi ha un informàtic, que no hi té res a veure. Crec que es tracta de la voluntat de donar el teu temps per a l’interès dels altres. No hi ha més. 
 
Algú s’interessa, què ha de fer?
És un procés una mica llarg, de fet demanem que s’escurci i està en marxa un nou reglament. La Generalitat ha de convocar les places per als parcs, després has de complir requisits, com la proximitat al parc des d’on vius, passar unes proves físiques, mèdiques, una entrevista amb el psicòleg. I un any o any i mig de formació a l’escola, a Artesa de Segre.
 
Déu n’hi do. 
Són un parell de dies per setmana, entre setmana o caps de setmana, i en acabar fas una estada als parcs de funcionaris. Després, a l’escala activa i ja formes part de la família: quan sona el telèfon, cap al parc i a córrer. 
 
A canvi?
Val la pena per les recompenses emocionals, la satisfacció personal d’ajudar algú. Una bona recompensa. 
 
Quantitat òptima de personal per funcionar bé?
Home! Òptima, les 25 places cobertes. Però al poble tenim la població que tenim, amb cinc o sis-cents habitants, és molt difícil. A Oliana ja no tenen el mateix problema, ni a Montferrer. Però Organyà està igual o pitjor que nosaltres. Cada parc és un món.