El meu amic Pieras, Joan Pieras, el va convidar el febrer del 2010 a la Massana. Havia pensat en Antonio Bernal (l’Hospitalet, 1924-2013) per estrenar el Museu del Còmic i ens va portar una selecció de portades de les Joyas Literarias Juveniles. Qui ha sigut nen als anys 70 sap perfectament que aquelles portades eren un passaport a l’aventura. I veure’n un centenar reunides a la sala d’exposicions era com un viatge directe a la infància. Per als que en el primer postfranquisme ens llançàvem sense xarxa i amb gloriosa anarquia al nefand vici de la lectura, una de les més formidables portes d’entrada eren les Joyas, estupendes adaptacions de megaclàssics: Robinson Crusoe, Tom Sawyer, El último mohicano… No senten el Tomahawk de Chingachgook penetrant el cos del pèrfid Magua, l’huró?
Una altra d’aquestes portes eren els bolsilibros, les novel·letes barates (romàntiques, d’intriga, de l’oest) d’aquells reis del paperback ibèric que eren Marcial Lafuente Estefanía i César Mallorquí. I la tercera eren els tebeos (faltaven deu anys, mínim, perquè en comencéssim a dir còmics) i tres personatges llegendaris de la historieta espanyola: El Jabato, El Guerrero del antifaz i El Capitán Trueno, és clar. Comprendran que en aquest punt a un li entri el sanglot: “Y tu infancia, dime, ¿dónde está tu infancia?,/ que yo la quiero./ Las aguas que bebiste,/ las flores que pisaste,/ las trenzas que anudaste,/ las risas que perdiste./ Pídele a Dios que nos desande el tiempo./ Volverá tu niñez y jugaremos?” 
On és la meva infància? Doncs una bona part a les portades de Bernal, que va tenir el rar mèrit de participar de forma directíssima en aquestes memorables, immortals aventures editorials. 
El recordo com un home vital, xerrameca i pelet atrabiliari, que passava del Trueno al Jabato, de El Corsario de Hierro al Coyote com si estigués parlant de la família, que reculava fins a Ralf McLaine i Vendaval, les seves primeres criatures, i que reconeixia amb admiració i humilitat el mestratge i la influència de Raymond (Flash Gordon) i Foster (Tarzán). A les noves generacions tot això els deu sonar a xinès. De fet, les reedicions de les Joyas estaven pensades abans per als col·leccionistes de certa edat que no per atrapar nous lectors. Ell mateix admetia sense amargor el fracàs d’un intent de ressuscitar Sheriff King i el Jabato, herois imbatibles als quioscos dels anys 60, avui marcians inintel·ligibles per a les generacions nascudes després de Bola de drac, el núvol Kinton i les càpsules Hoy-Poi.
Calculava que dels seus pinzells havien sortit més de 3.000 planxes. Sempre en color perquè, deia amb un punt de legítim orgull, “em sortia més a compte una portada que quatre pàgines a ploma: era més ràpid i em pagaven millor”. No està malament per a aquest fill de l’emigració nascut al barri de la Torrassa de l’Hospitalet -als anys 30, “autèntic gueto de murcianos”, deia- i que va passar per la Llotja -com el nostre Sergi Mas: era una mica més gran, però potser van arribar a coincidir- perquè l’amo del taller on treballava li va pagar la matrícula. Joyas de banda, el seu nom quedarà per sempre unit al Trueno, al costat d’Ambrós i de Víctor Mora. Però els colors del Trueno eren seus. Avui pocs se’n recorden. I entre aquests pocs, l’exministre de Justícia espanyol Juan Fernando López Aguilar, gran aficionat al tebeo i ell mateix notable caricaturista. A Bernal li agradava recordar una anècdota: “Quan van fer la presentació madrilenya del 50è aniversari del Trueno, va ell i pregunta: ‘¿Qué se sabe de Bernal?’ Tothom es va quedar de pedra. Però he de dir que m’han reconegut abans i millor la feina a Madrid que no a casa”.
Tot això ho explicava el 2010 a la Massana, enmig d’aquella portentosa col·lecció de portades, les de Joyas Literarias Juveniles i també les d’Historias Selección, també a can Bruguera, més o menys coetànies i destinades a un lector més adolescent: eren també versions de clàssics universals amb una pàgina de vinyetes cada quatre de text. No cal dir que el millor del llibre era el moment de retallar les pàgines il·lustrades, descartar les de text i muntar un exemplar només amb la portada de Bernal i les vinyetes interiors. Què no donaria per tornar a tenir a les mans el de Julio César, i seure al menjador de casa mentre espero que els pares em cridin per agafar el cotxe –un 124 groc canari– i anar a passar el dia a la platja d’Empúries.
Y tu infancia, dime, ¿dónde está tu infancia?