Silvia Freire, comunicadora argentina, recala a Andorra en una diguem-ne missió que la porta a recórrer el món a bord d’una autocaravana: vol donar-nos eines per superar processos de dol

Aquest periple...
Per explicar què em porta a Andorra, necessito tornar una mica enrere. Fa poc  més d’un any va morir el company de la meva vida, un home entranyable, de qui encara estava enamorada: després de cinquanta anys, encara sentia papallones a l’estómac. 

Quin cop. 
Els últims anys, durant la malaltia, la relació encara es va consolidar més. Quan la mort s’atansava de manera inevitable, jo havia de decidir què fer amb la meva vida i ell em va deixar molt clar que el turmentava ser la causa de la meva tristesa, no poder acompanyar-me en el dolor. 

Quin pensament. 
Ja veieu quina figura era. Doncs em va obligar a prometre que em connectaria amb l’alegria. Jo ja estava estudiant neurociència, que explica coses molt lògiques, raonables: si estic pensant en alguna cosa bona no puc estar al mateix temps pensant en una de dolenta. No cal ser científic per veure-ho, oi?

Vostè ho ha dit. 
No pots pensar en una cosa dolenta i una bona al mateix temps, el cervell no té capacitat per pensar en dues coses al mateix temps. Sí té la capacitat, per tant, de reemplaçar un pensament per un altre. Un pensament plaent em fa alliberar endorfines i altres substàncies positives, com la dopamina, la serotonina. T’ho demostra avui la neurociència, amb escàners cerebrals. 

I a la inversa.
Naturalment. Encara no està tan difós com que fumar és dolent que tenir pensaments negatius també és nociu. T’afecta el cervell i això té conseqüències en la resta del cos, perquè el cervell no és un òrgan independent. 

Però miri una cosa, quan estem de dol, quan algú al nostre costat pateix, ens prohibim estar feliços. 
Com que no sabem res de la mort. Res, res, res. Jo no sé si el cos del meu home no hi és, però el seu esperit sí. Quan va morir el meu pare, jo plorava, normal. Quan plores molt et quedes sense oxigen al cervell i sembla que et desfogues, però és esgotament. Vaig sentir que el pare estava al costat. No parlo de res esotèric, que consti, sinó figuradament. Si arriba a estar aquí i em veu plorar, només sentirà una gran impotència. Ell m’havia deixat escrit “si m’estimes, no em ploris”. Qui t’estima, no vol que ploris, vol que siguis feliç. 

És clar. 
A l’època victoriana hi havia unes ampolletes per posar les llàgrimes a la tomba i mostrar al mort quant patien per ell. És un concepte cultural, com el de les ploraneres a les sales de vetlla.  Ens vestim de negre, plorem, exhibim quan patim i ens oblidem dels vius.

Entesos. Al seu viatge, doncs. 
El cas és que vaig treure la meva nena interna, que està molt boja, i vaig agafar el volant de l’autocaravana. Pensa que jo no havia conduït més que un cotxe petitó i allò és un camió!

Servidora no gosaria pas. 
Tenia els estalvis que havíem guardat per gaudir a partir dels seixanta. “Gasta toda la plata!”, em deia el meu home. Vaig pujar a la motorhome i vaig recórrer tota l’Argentina, fent un tour resilient. Vaig arribar fins a Ushuaia, compartint el meu missatge per pobles i ciutats. 

Que és...
Que et mantinguis dempeus damunt de les runes de la teva vida, que no sols pot referir-se a una mort, sinó a qualsevol altra circumstància, a un canvi traumàtic o qualsevol cosa que acaba a la teva vida, etapes, canvis...

Després ha creuat un oceà. 
He recorregut Portugal, he creuat Espanya des de Pontevedra a Marbella. Ara vinc de Barcelona i arribo a Andorra. Excepcionalment, m’hi estaré un parell de setmanes, perquè normalment no m’hi estic més d’una nit o dues. 

Doncs benvinguda. 
En tinc moltíssimes ganes, estic com esperant alguna cosa diferent a la vida.  També estic fent un programa de turisme ancestral per a la televisió argentina, crec que podré treure’n moltes coses. A banda, espero que podré contactar amb qui em necessiti. Per cert, podeu publicar el meu telèfon, perquè em contactin?

És poc usual. Farem una excepció. 
+54 9 11 3036-2142. Estic a les xarxes socials, YouTube i Instagram.