Loreto Urraca (Madrid, 1964) rebia un fortíssim impacte quan se n’assabentava qui havia estat el seu avi. El cruíssim relat, dimarts, a l’Ambaixada d’Espanya: es projecta ‘Urraca, cazador de rojos’

Va viure un xoc en conèixer la identitat del seu avi, Pedro Urraca. 
Sí, sí, i no fa tant, el 2008, en un article de El País. Feia un any que s’havia promulgat la Llei de memòria històrica i es publicaven moltes coses que m’interessaven molt. Així que un diumenge al matí em trobo amb un article que es titulava Urraca, cazador de rojos. 

Déu n’hi do. 
Jo no l’havia conegut fins als 18 anys, que va venir a Espanya des de Brussel·les. Jo de petita sabia que tenia uns avis a Brussel·les, però només l’ubicava a l’ambaixada, intuïa que devia ser un funcionari del règim de Franco, però la seva autèntica funció la desconeixia totalment. Quan el vaig conèixer, mai hi vaig mostrar interès. Ell parlava poc i percebia per part meva una mena de negativa a voler saber. M’explicava coses intranscendents. 

Eren els temps de la Transició. 
Tothom volia mirar endavant. Jo volia mostrar-li desinterès, indiferència. Ell va morir el 1989. Així que quan trobo l’article del diari que l’identifica com un policia del règim franquista i que havia estat enviat a l’ambaixada espanyola a França amb la missió de perseguir les màximes figures polítiques de la República i que els havien capturat amb ajuda de la Gestapo, que els havien tornat a Espanya i que alguns havien estat executats... doncs  això va ser un sotrac, molt desagradable per a mi. 

Comprensible. 
Era la neta d’un victimari! D’algú capaç de conduir a la mort altres persones! 

Molt judeocristià, sentir-nos culpables de pecats dels pares. 
Tal qual, tal qual, bíblic. Està tan dins del nostre ADN, que tothom pensa que com que és el teu avi tu penses igual. Em va generar vergonya i ràbia per pensar que m’associarien amb ell. I amb aquest nom, fàcil d’identificar. 

Grans criminals són persones afables, afectuoses amb la família. 
Efectivament, he conegut casos a Argentina i Xile, per exemple. Bons pares de família, però uns torturadors, uns criminals. Jo vaig tenir la sort d’haver-lo conegut tard i d’haver ignorat què era. D’això em vaig adonar en entrar en contacte amb Colectivos Desobedientes, entitats per la memòria i la justícia. 

Altres hauríem posat el cap sota l’ala, vostè es va posar a investigar. Valenta.  
Bé, aquesta valentia, en realitat, va ser fruit en realitat que vaig ser localitzada. I així va ser. El País feia la ressenya d’una tesi... jo ni vaig pensar a llegir-la, no volia. Dos anys després, però, una periodista em localitza. Feia un treball sobre Lluís Companys, una de les víctimes de Pedro Urraca. El vincle que jo no volia que es fes s’havia fet finalment. 

Ineluctable. 
Volia saber si tenia records, un retrat humà. Aquell reportatge em va donar l’oportunitat de desvincular-me d’ell, de desafiliar-me d’aquella persona. No seria possible amagar-se i, amb tota legitimitat, altres persones em contactarien, ni que fos simplement per demanar informació sobre els seus familiars, perseguits per Pedro Urraca. Qui no sabia res era jo, així que vaig haver d’anar a llegir la tesi aquella, com a primera font.

Després, anys d’arxiu en arxiu. 
Vaig reconstruir com capturaven aquells exiliats, en estreta col·laboració amb la policia francesa i l’alemanya. Possiblement Urraca va ajudar la Gestapo a localitzar resistents, entre els quals Jean Moulins, cap de la resistència. I segueixo buscant. 

Ha intentat entendre el perquè?
M’he fet la idea d’algú que no estava ideologitzat. Convençut, sí, segurament, devia ser de la Falange, un funcionari molt ben considerat. Però crec que només treballava pel seu bé: l’única cosa que li interessa és viure bé. A banda, aquella idea d’estar per sobre de la resta, de no empatitzar...

Allò que Hannah Arendt identificava com la banalitat del mal, oi? 
Era el seu interès menjar bé i dormir calent quan d’altres patien penalitats. Encara em desagrada més, com a ésser humà. Quan perceps que era una persona dolenta i egoista... Indefensable.

Conèixer la història per no repetir-la, però ser-ne culpables... 
Però jo distingeixo entre culpa i responsabilitat: no soc culpable del que hagi fet Pedro Urraca, però sí és la meva responsabilitat, pel fet de portar el seu nom, denunciar.