Feia temps que exposava amb més assiduïtat fora que a Andorra, cosa que se soluciona amb la mostra que Lluïsa Casas desplega al vestíbul de l’Espai Galobardes. Dotze teles reunides en ‘Parelles’

Exposar a Canillo, per a vostè deu ser com tornar a casa. 
Sí, és clar, m’hi vaig passar vint-i-quatre anys a Canillo.  

Aleshores com a responsable del departament de Cultura, tenia la paella pel mànec, ara és una convidada. Un canvi de perspectiva, oi?
I tant! Però en tenia ganes. Així que en aquell espai que tenen, entre l’Espai Galobardes i el Museu de la Moto, vaig proposar d’exposar el meu treball i m’ho van acceptar de seguida. A mi, naturalment, em fa il·lusió.

‘Parelles’.
És una sèrie que vaig començar a fer durant la pandèmia i l’últim quadre el vaig acabar el mes passat. Anava fent altres coses entremig, és clar, però aquesta dotzena que mostro ha estat de llarga cocció podríem dir. 

Per què parelles?
Aquells dies del confinament jo pensava molt en la gent que estava sola, com devia ser de dur no tenir una altra persona per parlar. Tot i que als quadres també hi ha personatges, parelles d’aquestes, on es veuen totalment oposats, sense comunicació. 

Aquells dies valoràvem la companyia que no teníem. 
Exactament. A banda, també hi ha algun quadre on abordo temes més complicats encara, com la violència masclista. Tenint en compte que vaig inaugurar just el 7 de març, venia que ni pintat. Hi ha una dona ensangonada i un home compungit pensant en el que acaba de fer. 

Aquestes bestiotes se’n penedeixen, vostè creu?
Segurament no, però vaja, a veure si  algú s’hi veu reflectit i s’ho pensa, que ja toca que pari el maltractament i la violència física, perquè n’hi ha de molts tipus. 

Quins tipus de parella reflecteix, al marge d’això? D’on les treu?
Gent que parla, gent que s’està apropant, gent que es veu clarament que està enamorada... D’on les trec? Et diria que de la imaginació, però en realitat també és cert que vaig fent apunts constantment i quan preparo una exposició, busco entre els apunts al natural que conservo. 

O sigui, que és de les que van pel món amb la llibreteta.
Ja no tant. Però abans sí que ho feia, així que tinc molt material, perquè des de la infantesa que he pintat i dibuixat. Sempre he anat fent. Ara soc una pintora purament d’estudi, no faig res més fora de casa ja. 

La figura humana en la seva obra...
He anat fent de tot, molt paisatge, com l’exposició sobre l’Havana o sobre Nova York; i temàtiques puntuals, com la sèrie sobre el jazz, però és cert que sempre acabo tornant a la figura, és un element molt important per a mi. Tot gira al nostre voltant, oi?

Últimament l’havíem vist sobretot participant en la Biennal d’art i drets humans de Corbera d’Ebre. 
Fa molts, molts, molts anys que hi vaig perquè el comissari, Josep Cañada, és molt amic meu, també pintor i escultor, i si em convida jo hi vaig. A banda, tinc una galeria a Barcelona. Però confesso que van passant els anys, em faig gran... ja sabeu com va. Cada cop fa més mandra ficar-se en certs enrenous. 

I una exposició és molt exigent. 
A banda, tota la feina de buscar-la, de promocionar-te, quan no ets un dels noms més coneguts.

Per Andorra hi ha on exposar?
Jo veig bé el panorama pel que fa a poder mostrar obra. Una altra cosa és que la gent s’animi o no a comprar art. 

Amb la butxaca hem topat. 
Però la gent es gasta molts diners en un mòbil o uns esquís que li duren dues temporades i passa de l’art, quan una obra la tindràs tota la vida. Bé, jo tinc casa meva que sembla un petit museu, i no d’obra meva, sinó comprada. Jo no podria viure’n sense. 

També fa companyia, ja que en parlàvem.
Perfectament. En canvi, vas a un  casament, o a un aniversari, i a algú se li acut regalar art? Jo ho faig, no veig perquè no és més habitual.