Ferran Castells (Barcelona, 1962). 1,80 d’alçada i 72 quilos de pes. Talla de camisa: 41 i de peu: 43. No és el que defineix un actor, però per si de cas.

És a dir, que vostè passava per aquí i el va agafar la pandèmia.
Sí, aquí hi ha la meva parella. M’havia agafat una maleteta per a quinze dies quan van decretar el confinament. I ja veus, són sis mesos. Pensava que ara tot s’arreglava perquè començava a fer unes classes per a l’Ajuntament de Barcelona, però s’han ajornat.

I el teatre...
Igual, al març estàvem pendents de començar a assajar i ara ni hi haurà sala de teatre. Tot és un interrogant. Anem improvisant. Sort que som creatius.

Amb tot, vostè va fent coses: és el ‘senyor de la UOC’ i el paren pel carrer, en soc testimoni.
És divertit, és un anunci que vaig gravar per a la UOC just l’11 de març, unes petites càpsules publicitàries que surten per Internet. Suposo que ara que tothom està molt enganxat a les pantalles, doncs allà apareixo, sovint, parlant dels cursos en línia de la universitat.

El seu és un rostre televisiu.
Però sovint em reconeixen i no saben d’on, perquè he fet aparicions a totes les sèries però curtes. He fet molt més teatre, encara que he fet uns personatges que no s’assemblen a mi i a la gent li costa reconèixer-me. Repassem espectacles i no es creuen quin personatge feia.

Una feinada, perquè té un currículum molt extens. Quants ha fet?
Uf! Ni ho sé. Més d’un centenar. Dos-cents? He perdut el compte. Amb tretze anys ja feia teatre al Romea, amb Cavall Fort, Rialles. Em vaig llicenciar en Art Dramàtic el 1983 i des d’aleshores no he parat. Coses i coses i coses, també ajudanties de direcció o gravació d’àudio per a la Disney. O Barrio Sésamo.

És actor perquè és cul inquiet o ser cul inquiet el va portar a ser actor?
Soc cul inquiet des de ben petit. Amb cinc anys cantava a l’Orfeó de Sants, després tocava la flauta en un quartet barroc, feia bolos de teatre, reorganitzava la biblioteca de l’orfeó, anava a l’escola Massana (amb el batxillerat, que trobava tan avorrit)... No he parat mai. M’interessa, es pot dir, gairebé tot.

Amb quins treballs es quedaria?
Un parell que va veure poca gent, a la sala Artenbrut, Aquells blaus turons, de Dennis Potter, on tots fèiem de nens de deu anys, i Actes indecents, sobre els judicis a Òscar Wilde.

Ara deu trobar a faltar l’escenari.
Per descomptat. Però em dedico a aplegar materials, idees; assessoro en projectes per aquí, ajudo amics, gravo maquetes de cançons. Però sí, és clar, el caliu del públic és importantíssim.

I quan es fan espectacles, deuen ser raríssims, amb tantes restriccions.
Sí. L’altre dia a Sant Julià, per exemple, amb La dona del 600, miraves la platea amb tants seients buits... Però bé, si més no, es pot fer alguna cosa. Era una imatge brutal. Està bé fer coses, però amb tan poc públic també falta la part d’energia que hi posen, l’escalfor humana, i molts espectacles no sé si funcionaran tan bé, si agafarà el mateix vol.

Com veu el sector cultural a Andorra? I no sigui ‘pilota’, si us plau
Té moltes coses per fer. Va lenta, perquè és molt petita i sempre està com en espera del que passa al costat. Però ara que tot està parat té temps per reflexionar i no copiar els models horrorosos que té al costat, no fer edificis que no pot mantenir i es preocupi què ha de programar allà dins, per evitar-se edificis sobredimensionats. També sé que està fent l’estatut de l’artista i pot fer-ho amb calma, reflexionat, no com es va fer a Espanya, que ho va fer el 1984, però tan malament que l’ha hagut de refer.