Rebeca Vergara, paraguaiana d’origen, ha passat els últims anys a Andorra. Una experiència d’integració al país que, tot i que ara marxa, li deixa bon regust i vol explicar-la. En un català rodó

Ens contacta perquè diu que vol explicar la seva bona experiència.
Exactament, això mateix, voldria deixar un missatge sobre com es pot ser d’un país i a l’hora no oblidar els teus orígens. 

Comencem pel principi, com cal. 
Soc paraguaiana, però vaig viure en Argentina molt de temps. Aleshores ja tenia la idea de viure una aventura, de provar sort a Andorra: la meva parella ja hi havia viscut durant uns mesos, però feia bastant temps. 

Què l’atreia?
Sabia, per exemple, que Andorra és un país molt segur. Volia començar des de zero en un altre lloc. 

I s’hi va plantar. 
Al desembre del 2018. Jo estic titulada en Dret empresarial, soc especialista en compliment normatiu. No va ser fàcil establir-se aquí, és clar. Tenia la meva formació, però els llocs de feina, les empreses de les que m’hagués agradat formar part, exigien d’entrada un nivell de català que jo no tenia, és clar. 

Aleshores?
Inicialment vaig fer la temporada amb el que sortís, per seguir buscant feina. Vaig fer vint entrevistes de feina abans de poder entrar on jo volia, el més a prop del meu perfil, que tant l’empresa com jo poguéssim aprofitar els meus coneixements. 

Ara el seu català és òptim. 
Gràcies a una persona, una professora -Anna, no recordo el cognom-, una d’aquestes professores exigents, que et fan parlar la llengua que vols aprendre... o si no et quedes a casa teva. Mantenia el català en tot moment. Això és bo: anar al supermercat i que et parlin català encara que tu encara no ho facis o que vegin que t’estàs esforçant i et costa. Quan canvieu de llengua no ens feu cap favor. 

Disposats a fer l’esforç. 
Qui ja ha fet l’esforç d’emigrar ja té aquesta disposició. És clar, qui només té la intenció d’estar un temps curt a Andorra... Bé, tot depèn de l’experiència pròpia. 

En el seu cas...
Jo estic molt contenta d’haver fet allò que es diu sortir de la zona de comfort. He rebut molt. He après una altra llengua, he viscut una altra cultura, i això m’ha permès ser millor: com a professional, com a persona... 

Ens n’alegrem. 
Puc fer una altra consideració?

Això esperem. 
En els últims temps l’espai urbà s’està degradant una mica: més pintades i grafits, menys cura de la gent amb la neteja. Sobretot la gent jove, em temo,  no té cura dels espais públics; ha perdut el compromís que sí existia fa un temps. No sé què ha passat. 

Penós. 
Conec Asunción, que és una capital on no hi ha molta cura. A Buenos Aires, una mica més. Però aquí era exemplar l’educació i el respecte per l’espai públic. Jo visc a la Massana i surto al carrer... i veig què han menjat: aquí queden restes de l’hamburguesa, després la llauna de refresc, i fins a les postres. Deixen totes les empremtes. 

Deixats, per no dir porcs. 
Exactament. No entenc el motiu. Però si algú pensa que al carrer no hi ha neteja, el porta a tenir també menys cura i això acaba generant una espiral molt negativa. 

Tornem a l’inici: començava dient que s’ha sentit a casa. 
Sempre. Només un cop m’he sentit discriminada, un cop en un supermercat, i penso que és perquè era tot just a l’inici de la crisi de la covid i la gent estava molt nerviosa. En sentir el meu accent, va dir que tornés al meu país. Sense cap motiu. Però va ser l’únic cop ens tots aquests anys. 

Sempre hi ha un petit percentatge d’eixelebrats. 
I no només a Andorra. 

Ens preguntem: i si està bé, per què marxa?
Bé, ara necessito tenir altres experiències. Crec que Andorra m’ha donat el que volia i necessito alguna cosa més. Però no descarto tornar.