Sota l’aspecte d’un senyor respectable, un burgès de tota la vida, amb el seu bigotet i tot, s’ocultava un gran conversador i un home de grandíssim sentit de l’humor. Un sentit de l’humor, ai, que avui semblarà d’una altra època i que difícilment passaria el sedàs de cert feminisme. Una anècdota que li encantava explicar era la fórmula que de jove –i de no tan jove, perquè es va casar havent superat el mig segle de vida– utilitzava per lligar.

–“Señorita, ¿sabe usted en qué se parece su escote a las historietas que dibujo?”

Ho dic en castellà perquè és com ell m’ho explicava. La noia es devia quedar de pedra, és clar, però ell ja havia engegat i ara ves tu i atura’l:

–“Pues en que se queda uno con unas ganas terribles de saber cómo termina”.

Efectivament avui suscitaria, potser amb raó, les ires d’alguns i d’algunes, però probablement li funcionava, perquè Eugenio Giner (Ortells, Castelló, 1924–Premià de Mar, 1994) va ser un dels grans historietistes dels anys 50, l’era daurada del tebeo espanyol. L’Inspector Dan va ser la seva gran creació. La veritat és que el vaig descobrir una mica tard, però això és culpa meva, no seva, perquè el personatge havia nascut el 1947 a la revista Pulgarcito. De fet, el nom sencer era El Inspector Dan de la Patrulla Volante, que sona pelet hiperbòlic. El més sorprenent de tot és que aquest bon home –em refereixo a Dan, no al senyor Eugenio– treballava per a Scotland Yard –la CIA s’havia fundat aquell mateix any i encara no havia generat l’aurèola que té avui– i que els casos que havia de resoldre eren més terrorífics que no policials. Sempre, amb l’ajuda d’Stella, amb qui va mantenir una llarguíssima tensió sexual que a diferència d’altres noviatges de còmic –pensin en el Capitán Trueno, que no es va enllitar amb la bella Sigrid, princesa de Thule, fins al 1982, 618 episodis i 26 anys després del debut– es va resoldre feliçment i en un cast però esperadíssim petó a la sisena entrega, Morir cuesta tres peniques. L’acció transcorria als anys 50 en un Londres de reminiscències victorianes i per on pul·lulaven científics tocats de l’ala i amb gust per la sang (aliena) i sicaris disposats a satisfer aquesta molesta pulsió.

Amb guions de González Ledesma, El Inspector Dan va saltar de la revista Pulgarcito a Campenón, on Giner va crear a més un altre personatge, Robert King, que no va arribar a fer-li mai ombra al bon Dan. També va publicar a Tío Vivo (la sèrie Lolita y Enrique) i va emigrar uns anys a Anglaterra (Tiger). A finals dels anys 60 va penjar els pinzells i es va dedicar al negoci immobiliari, i si aneu alguna vegada a Peníscola potser us topeu amb algun dels blocs que va aixecar com a promotor. Coses de la vida.

El vaig conèixer, és clar que sí, a la segona edició del Saló del Còmic de Barcelona. Era el 1982 i a la sortida el meu amic Ramis m’agafa pel braç:

–Juan, que ese señor de ahí es Giner, Eugenio Giner!

El vam abordar, només faltaria, es va quedar una mica parat que li haguéssim posat cara i m’ho vaig fer anar bé, perquè ja saben que puc ser tan pesat com convincent, perquè em convidés una tarda a casa seva, a Premià. I cap allà que me n’hi vaig anar. Era una màquina d’anècdotes, i havia explotat amb èxit notable la mica de celebritat que li va tocar al mercat del tebeo espanyol. Deia, i m’ho crec, que en certa ocasió va anar a comprar a la merceria del barri, se li va presentar a la dependenta com el pare de l’Inspector Dan, a veure si pescava alguna cosa.

–“Impossible, perquè el senyor Giner és un marxant de vetes i fils que ve cada mes a portar-me gènere i que es dedica a la historieta a les estones lliure”.

Eugenio es trencava de riure quan pensava en aquell pobre diable que li havia suplantat la identitat per entrar a les senyores.

–“Espero que li funcionés”.