–Senyora Margalida, que ha arribat el número 1 de Kosman?
–Que no ha arribat encara, Joanet!
A la pobra senyora Margalida, ja us n’he parlat alguna vegada, la tenia fregida. Des que havia penjat a l’aparador el sensacional cartell que tenen aquí dalt i que anunciava la nova sèrie del gran Iranzo, el pare El Cachorro. Cada dia a la sortida del col·le passava pel colmado que regentava al carrer Fàtima de Palma, avui Comte de Barcelona, a veure si per fi havia arribat aquella cosa portentosa que no s’assemblava a res del que havia llegit fins aleshores: un heroi mai vist entestat a venjar la mort el seu pare, el rei del planeta Alcurnia, assassinat pel pèrfid Okhaa de Vulcania. En realitat no deixava de ser una versió galàctica de El Cachorro, i el gran Okhaa un èmul del Capitán Baco, però pensin que fins aleshores havia viscut dels pirates d’Iranzo, els croats del Trueno i el pèplum del Jabato. Faltaven anys perquè caigués a les meves mans el primer exemplar de Flash Gordon, i les de Kosman eren les primeres naus espacials que veien els meus ullets mallorquins.
–Que ha arribat el Kosman, senyora Margalida?
–Que no, Joanet!
La insularitat tenia efectes secundaris considerablement desagradables per a un lector de còmics: les revistes que a la península es publicaven els dilluns, a Mallorca no arribaven fins al dimecres. I si no, els divendres. Aquella espera era una tortura.
Fins que un dia, és clar, va acabar arribant.  Recordo que era per Sant Joan, i que la senyora Margalida va tenir el detallàs de regalar-me’l pel meu sant i d’afegir-hi el cartell de Kosman, el hombre de los espacios, que havia excitat d’aquella manera la meva imaginació. Era llesta, perquè la pesseta i mitja –un cèntim d’euro, mare meva!– que m’havia estalviat la vaig invertir en un quadernet del Trueno, naturalment.
El meu primer Kosman es titulava El sabio loco i el conservo, és clar, entre els meus tresors. Com conservo també les altres quinze aventures que van sortir l’estiu d’aquell 1960. De sobte, al número 16, i tot i que acabava amb el clàssic i reglamentari “Continuarà”, un requadre advertia que aquella n’era l’última entrega. Em vaig quedar de pedra i ho vaig considerar una traïció imperdonable.  Pensin que tenia 6 anys. Vaig créixer amb aquella decepció al pap i no va ser fins quatre decennis després que vaig poder superar el dol. Va ser al primer Saló del Còmic, el 1997. Vaig tenir el grandíssim honor que Iranzo acceptés la invitació, i vaig aprofitar per demanar-li com havia sigut capaç de fer-nos allò, deixar-nos a mi i a tots els fidels seguidors de Kosman amb un pam de nas d’un dia per l’altre.
–Amigo Juan, en esa época había reunido unos ahorrillos y me lancé a la aventura de publicar una serie con guión, dibujo, edición y distribución míos. Esta serie fue Kosman. Los primeros capítulos se vendieron muy bien, llegué a disitribuir 40.000 ejemplares de El sabio loco, pero a partir del quinto las ventas empezaron a descender y en el 16 la situación ya era insostenible. Tuve que liquidarlo. Y en la última página ponía “Continuará” porque estaban dibujados con cierta antelación.
Vet-t’ho aquí. No va ser una jugada del malvat Okhaa, sinó les implacables lleis del mercat. El cert és que el quadernet era un format que començava a fer figa després dels anys de glòria que havia donat a la historieta espanyola, i que  s’imposava el comic book a l’estil Tintin i Pilote. Iranzo es va entendre amb Toray, on ja havia publicat El capitán Coraje, van saldar els exemplars de Kosman en aquells sobres sorpresa on per una pesseta t’enduies quatre o cinc quadernets –allò era la pura glòria– i encara li van encarregar una última sèrie, Dick Relámpago, que va durar 28 capítols. El quadernet estava sentenciat.
I ara disculpin, que he d’embarcar a la nau Finix per a una última missió interestel·lar.