Italiana afincada a Andorra des de fa un parell d’anys −”el primer dia va ser com si hi hagués nascut”, assegura−, Pasqualina Gaultier converteix casa seva en un somni nadalenc. Hi sou tots convidats.

Hi ha gent a qui no agrada el Nadal. S’ho pot creure?
Ah, no! No és el meu cas. La gent que no s’estima el Nadal és que no s’estima la vida!

Aquesta decoració impressionant a casa seva...
Les festes, per a mi, són importants; en particular el Nadal, perquè és una representació de la nostra cultura. El naixement de Jesús, no només el pare Noel que arriba amb regals. Tota la nostra tradició resumida. 

Sobre el pare Noel té una bona història...
Sí, sí, el meu net va venir un dia de l’escola dient que els companys li havien dit que el pare Noel no existeix. “El Pare Noel ha existit, li vaig dir, però com que és molt vell, va demanar als pares, als tiets, als iaios, que li facin el favor de continuar amb la tradició de donar els regals”. 

Una història bonica. 
El petit va quedar conforme, així continua la creença, la tradició. És important creure en alguna cosa. 

No és una festa sols per als infants.
No, no, no. I a casa meva hi ha gent gran que hi passa, hi ha gent malalta i que la ve a veure, gent de totes les edats que s’emocionen per igual. I sabeu? Quan hi ha un petit que no coneixes però que t’abraça per dir-te gràcies, totalment emocionat, no hi ha res millor. 

Perquè vostè obre la porta de casa seva, a Escàs, a tothom. 
Sí, sí. Bé, no a tothom, només a la gent d’Andorra. A les escoles si volen venir. A tots els meus veïns, que ja hi van passant. Però als turistes, no. Els turistes poden veure les decoracions des del jardí. Veureu, no es pot fer confiança a tothom...

La gent queda meravellada, imaginem. 
Sobretot els infants: entren i obren els ulls com plats. Algun ha dit “mama, ja no vull cap regal de Nadal, perquè aquesta senyora ja m’ha fet el millor”. Està obert cada tarda, de 18 a 20.30, només heu de trucar al timbre. Durant tot el Nadal, i si la gent em demana que el mantingui més temps, així ho faré. 

Vostè és decoradora. 
Soc jo mateixa qui he fet tots els elements de la decoració. La meva imaginació es posa en marxa i rumia, rumia, rumia... parteixo d’una idea que es va fent gran, que vaig construint. És com una cosa que surt del meu interior i va creixent, creixent. 

Imaginació prolífica... i habilitat manual. 
Sí, confecciono tots els elements en paper. Tot està fet a mà. Quan acabo la feina, trigo dos o tres dies fins a adonar-me de tot el que he fet. Mai no desplego la mateixa decoració. 

Enguany...
He recreat el món marí, que sol estar allunyat de l’imaginari més clàssic de Nadal. És un món encantat, amb els éssers marins, el sol que es pon amb tots els raigs del vespre... En el meu món hi ha fades, hi ha màgia... Tot ha de ser harmoniós. 

La feinada...
Treballo tot l’any, és clar. El muntatge de les escenes em porta un mes. Intento que sigui una bogeria, com el Nadal mateix. 

Quan l’ensenya per primer cop...
La primera tarda va ser meravellós. Fins i tot vaig pensar que el bon Déu ens estima, perquè ens va enviar la neu per completar el quadre. Tenia trenta invitats a casa i tots ho vam pensar. 

Era la recompensa als esforços. 
La recompensa és−−− en els ulls de la gent, en la lluentor, en la llàgrima que cau... aquesta és la meva recompensa. Donar el meu temps als altres és una cosa molt important. Fent això, i per Nadal, que és el moment més important de l’any −encara que la festa s’ha de fer en qualsevol moment de l’any−, suposa fer somiar, ajudar els altres a recuperar la seva infantesa. 

Porta a Andorra...
Dos anys. Abans havia fet anades i vingudes, fins a instal·lar-m’hi definitivament. El primer cop que vaig veure Andorra vaig sentir com si hi hagués nascut, com si ja en formés part.