Qui mou les cames, mou el cor; mou també el pensament, per atreure’n de positius i fer fora les cabòries. Sergi García ve caminant des de Barcelona amb un objectiu: fer visibles les malalties mentals

Mentre xerrem vostè és a... 
A la vora de Centelles, entre Centelles i Vic. M’he quedat en una parada d’autobús per descansar, estirat. Ja és el quart cop que faig aquest itinerari.

S’organitza bé. 
Als matins, quan surto, mai no tinc clar on dormiré... però finalment sempre me’n surto, cada dia acaba bé. A vegades arribo a un poble allà passada la mitjanit, busco on parar –si trobo un policia local, em presento– i cap a les quatre del matí o les cinc, en marxa de nou.  En actiu estic quinze o setze hores, encara que no sempre caminant.

Déu n’hi do, quantes hores.  
Faig uns quaranta quilòmetres diaris, però xino-xano. M’aturo sovint per estirar els músculs... 

Ben fet.  
M’aturo sovint per estirar els músculs... Surto des de Santa Coloma, cap a la Roca i Granollers. Després vaig tirant, tirant, cap a Vic, i hi ha una zona on sempre m’embolico una mica. Després tiro cap a Ripoll per una carretera local. Així que el pitjor tram és el d’avui, i l’últim, fins a Alp i ja enfilant cap a Andorra. 

Moure les cames allunya cabòries?  
Per sentir-me bé mentalment he de fer esport, és un dels grans ansiolítics per a mi. És cert que et trobes cansat, és dur, encara que sigui maco. Si fer dues hores d’esport fos com tocar-te el nas durant dues hores, doncs qui es mouria, oi? Mentre camines, distreus la ment. També tens molta estona per pensar, sí, però et genera molts pensaments positius. 

Ho fa amb un objectiu precís. 
Vull fer visibles les malalties mentals. Jo pateixo distímia, que és la depressió ja persistent, a vegades estàs millor, a vegades estàs pitjor. 

Per què precisament Barcelona-Andorra? 
Tot va començar durant la pandèmia. Volia fer una caminada solidària. Buscava un trajecte que pogués fer en una setmana, cinc o sis dies, perquè la meva feina em fa treballar seguit i després tinc dies de festa. Era un itinerari que s’hi adaptava. Aleshores, vaig veure que La Marató de TV3 es dedicava a les malalties mentals i vaig dir som-hi. 

En aquesta ocasió... 
També és per a La Marató. Enguany se centra en les malalties respiratòries, però jo igualment vull donar aquesta visibilitat a la salut mental. 

Què li aporta, personalment?
Tinc la ment en coses molt positives, com deia. Quan no treballes, se t’enganxa el cul al llit, et falta l’hàbit diari. Com quan comences un mes de vacances, que no saps què fer. Necessito tenir una obligació positiva. També és cert que hi ha moments que em pregunto “què faig jo aquí, cansat i suant, quan podria estar tan bé al sofà?”

Passa, passa. 
Em dona unes vivències durant el dia... Algú que m’acompanya durant un tram, gent que surt a fer els seus deu mil passos... Quan passo per la rambla de Granollers he de treure el rètol que porto sempre a l’esquena, de tanta gent que m’atura per preguntar-me i parlar. 

Deu tenir anècdotes a centenars. 
O milers, sí. Recordo un cop, arribant a Andorra, just abans de la duana, que hi ha aquella xurreria a mà dreta. Vaig parar allà un moment perquè havia quedat amb Andorra Televisió i vaig aprofitar per  carregar el mòbil. A l’altra punta de la barra hi havia un home que em crida. I ara què passarà?, em pregunto. Un home tot gran i fort. Quan m’hi acosto, l’home m’abraça emocionat i em diu que “gràcies”, perquè ell també tenia un familiar que pateix depressió. Molt emocionant. 

Ja ho pot ben dir.  
Un dia, allà cap al vespre, arribo a un hostal on volia preguntar pel camí, que m’indiquessin. El propietari, després de xerrar una mica em va dir: “Tu ara no marxaràs caminant, perquè aquí tens la teva habitació”. Vaig fer nit i al matí següent em va convidar a esmorzar. La gent té uns detalls que m’omplen. Injeccions de moral, millor que cap ansiolític.