Docent, músic i, de la mà d’Edicions Salòria, narrador. O recollidor de llegendes. Noè Rivas signa La serp: el conte, il·lustrat per Mercè Valentintada, és una reinterpretació o intent d’explicació de l’esfereïdor fet que a l’ermita de Santa Fe, a la màgica muntanya d’Organyà, hi hagués una enorme pell de rèptil.

Ganxo d’adopció. 
La meva dona és de cal Marcelino d’Organyà i jo recordava que els seus pares explicaven molt això de la serp que hi havia a l’ermita. Em picava molt la curiositat saber què hi feia una pell de serp en una ermita. 

Lògic. 
Em vaig posar a investigar i trobava diferents explicacions. Una era que l’havien portat uns monjos, i l’altra, la dels caçadors que, cansats, van seure en un tronc... que va resultar ser una serp enorme. Van demanar ajuda a Santa Fe, que va paralitzar el rèptil. 

Quin tros de bitxo! Sort que és llegenda.
La pell que estava penjada deien que feia dos metres de llarg. Ningú sabia per què hi era, però sí recorden haver-la vist.

Ja no hi és.   
No, no. Fa 30 o 40 anys va desaparèixer i no se sap com, i mira que ho vaig preguntar. Pel que fa a per què hi era, jo vaig optar per inventar-me la meva pròpia explicació, però amb un toc divertit, per als infants. 

Per què?
L’Ajuntament em va demanar si podia explicar la història a la Fira del llibre del Pirineu. Però explicar-ho als nens tal com m’havia arribat no tenia gràcia. A banda, jo veig quan pujo a Santa Fe, que la gent no tracta massa bé les muntanyes. Hi llencen plàstics, llaunes, trenquen alguns senyals... 

Som de la pell de Barrabàs que es deia abans.
Per això mateix vaig donar aquest  vessant més ecològic a la història. La de considerar que nosaltres també som natura i que hem de tenir cura de tot plegat. 

Quina pujadeta la de Santa Fe! A servidora li sortia el fetge per la boca. 
Home, és una pujadeta que has de fer de bon matí, perquè amb sol no hi arribes. Jo ja tinc 61 anys... hi veig gent que entrena corrent amunt i avall i d’altres en bicicleta. Sorprenent. 

I de colobres se n’ha trobat?
Alguna petitoneta. Però n’hi devia haver moltes perquè el sogre em deia “allò és feréstec”. Si t’hi fixes, a font Bordoneda, una de les aixetes és el cap d’una serp. Així que segurament durant temps,  quan la gent no hi pujava tant, hi devia haver bestiotes. Ara com que el camí està molt marcat suposo que els animals estaran arrecerats. 

Les llegendes tenen base real. És important que no es perdin, oi?
Totes aquestes llegendes, readaptant-les si cal, portant-les a l’actualitat, són importants. Recullen la saviesa del poble i són les nostres arrels. 

Diuen més del que sembla.
Reflecteixen el tarannà que tenim com a poble. 

Continuarà amb elles?
Sí, voldria. N’hi ha moltes més, com la pixarada del diable. 

Van forts. 
Passat Tres Ponts hi ha una marca a la paret: s’hi estava construint l’ermita de Sant Ermengol i al diable no li feia el pes, així que el bisbe el lliga i el dimoni es fa pipí a sobre. 

Allà per on hi ha el túnel, oi?
Sí, però ja no es veurà perquè és en aquells revolts. Quedarà allà. Les llegendes no deixen de ser explicacions, amb encant, de coses reals. 

Cal una mica de fantasia. 
Sempre, però en aquests temps... I fer un riure. Els nens escolten al·lucinats. 

Mestre durant 40 anys: els nens han canviat?
I faig espectacles com a músic des dels setanta. Abans no hi havia tanta televisió, ni xarxes és clar, i quan arribava un espectacle al poble era el màxim. Jugaven al carrer. Dissortadament, cada cop tenen més aviat el mòbil i els treu capacitat d’imaginar. 

Buf!
Ens estem equivocant com a societat.