Quan a la Salle, anys 50, et castigaven al passadís ja havies begut oli. Abans o després apareixia a l’altra punta la silueta negra de l’hermano Tarsicio. Primer eren les seves passes, clac, clac, mentre anava pujant les escales. Preludi de la tempesta que s’acostava. Només et quedava tancar els ulls i resar perquè la cosa fos ràpida i indolora. I tremolar.

–“Hombre, Juanito, ¿por qué está usted en el pasillo?”
–“Me han pillado leyendo.”
–“¿Y qué leía usted?”
–“Pequeño Pantera Negra...”

Això últim ja ho vaig dir amb un filet de veu perquè m’ho veia venir: la penitència habitual era un cop de regle amb força mala bava al tou dels dits de la mà, que li havies de parar de forma heroica. I ai de tu que se t’ocorregués plorar. L’hermano era molt Tarsicio. 

Li devia fer gràcia, que estigués llegint Pequeño Pantera Negra, qui sap si perquè s’hi va sentir al·ludit, per l’hàbit que duia, i el va commoure la meva santa innocència. El cas és que en lloc del cop de regle em va clavar dos capons de res a la closca, em va endossar una admonició sense gaire esma –“En adelante, lea más vidas de santos”– i va continuar la ronda a veure si enxampava algun altre desgraciat. El que més em va doldre va ser que va agafar els meus tres exemplars de Pequeño Pantera Negra, se’ls va posar a la butxaca aquella de la sotana, que semblava que no tenia fons, i no els vaig tornar a veure mai més. 

La culpa de tot plegat la tenia el señor Francisco, el professor de Formación del Espíritu Nacional, una assignatura que només amb el nom ja feia venir urticària. Il·lús de mi, com que seia a les últimes fileres de l’aula, pensava que don Francisco no em veuria i vaig treure els meus Pantera Negra, els vaig posar al calaix del pupitre, i a llegir. Em va veure. I cap a fora. 

Quaranta anys més tard, no me’n vaig poder estar i li vaig explicar l’anècdota de l’hermano Tarsicio a Miguel Quesada (1933-2020), pare de Pequeño Pantera Negra. Va ser al saló de Barcelona del 1999. Li donaven el Gran Premi per la seva obra –Pacho Dinamita, Tony i Anita i León de Florencia, entre d’altres– i em va citar per l’endemà. La sorpresa va ser meva quan l’home va aparèixer amb el formidable dibuix que tenen aquí al costat. Una altra de les joies que avui s’exposen al Museu del Còmic. No es poden imaginar els bons moments que vaig passar amb Jorgito –el nom autèntic del Pequeño Pantera Negra–, amb Gacela Blanca, la seva amiga de l’ànima, i amb Isabelita, que era la pantera. En recordo els quaderns, minúsculs, que tenien un format que se sortia de tots els estàndards perquè es veu que l’editorial aprofitava el paper que els sobrava d’altres sèries. 

Comprendran que per mi, Quesada i Pantera Negra –que era la sèrie original, la resposta de la valenciana editorial  Maga a l’èxit de Tarzán– tenen regust de guix i de sotana, i que mentre els parlava de l’hermano Tarsicio i de don Francisco m’he vist a la rampa de la Salle de Palma, que portava al pati de l’escola on tots els alumnes fomàvem i cantàvem l’himne nacional abans d’entrar a classe. Si arribaves un minut tard i ja havien començat a cantar l’himne, un altre hermano et barrava el pas i com a càstig et queia el primer calbot del dia.

Vostès no ho saben, però segur que han vist aquesta rampa dels horrors per televisió: l’escola es va convertir anys després en Palau de Justícia, i per aquí desfilaven Cristina de Borbó i el seu marit quan anaven a judici. Que petit és el món, oi?