Castellciutat viurà dissabte una jornada lúdica i històrica, ‘Capitulació 1713’. Entre les propostes, partides de ‘Victus’ amb la Torre Solsona com a teló de fons, un joc creat per Toni Serradesanferm

Què posa algú a crear jocs? 
Comences a jugar, t’agraden els jocs, i l’afició et porta a fer un pas més enllà... i la creativitat explota. Al sector hi ha molts autors que han començat com a jugadors, o s’han convertit en influencers, o han creat una editorial... 

Perquè no han trobat el joc ideal?  
No, no tant això, no. És més aviat la passió, que et porta a voler més, més, i un bon dia fas un joc i veus que t’agrada, experimentes... He vist gent apassionada amb la seva botiga, o divulgant els jocs de taula perquè volen que la gent els descobreixi...

Crear un joc sembla difícil.  
A mi ja no m’ho sembla tant. 

L’experiència és un grau.  
Sí, sí. És com en tot, els primers et surten fatal i vas aprenent. 

Què fa que un joc sigui bo? 
En realitat, el públic. No existeixen jocs bons ni dolents, perquè tècnicament no hi  ha manera de valorar-ho. Podem parlar de jocs que tenen èxit o no. Pots avaluar la creativitat, l’habilitat de l’autor, però si la gent no el compra... En canvi d’altres semblen senzillots i es venen com xurros. 

Ja passa, ja, en tot. 
Quina pel·lícula és millor: una de l’Ingmar Bergman o d’Steven Spielberg? Potser la primera la veuen quatre gats i l’altra, milions. 

Com a jugador, què l’enganxa? 
La part mental. L’experiència de jugar passa en el cap de les persones, és interna. M’agrada la narrativa, que tingui una història, saber que està passant alguna cosa que després puc explicar. 

Al parxís no hi ha gaire història i ens ho passem pipa. O la brisca. 
Cert. Però perquè hi ha tants jocs com persones. A mi m’agrada recordar la partida i explicar la història. En una partida de brisca puc explicar poca cosa més enllà de “no pensava pas que tenies l’as d’oros”. En canvi, al joc de cartes de Marvel, per exemple, puc explicar tota la història. No vol dir, per això, que és el joc que agradi a tothom. 

Per a gustos... 
El meu fill ara està viciat als escacs i en els escacs, de narrativa n’hi ha ben poca. Cadascú...

‘Victus’ en té molta, d’història.  
Efectivament, és un joc d’una càrrega narrativa molt alta, entre altres coses perquè es basa en la novel·la d’Albert Sánchez Piñol. 

Li era atractiu? 
Va ser un encàrrec. Devir va aconseguir els drets i em va demanar que en fes el joc. Què fer-ne? Com? Després de  llegir-la un parell de cops, vaig tenir clar que havia de centrar-me en l’últim terç del llibre. Els dos primers expliquen la història del Martín de Zubiría i el tercer el dedica al setge de Barcelona. 

Ho va veure clar.  
Era la part més fàcil d’adaptar, i també la més interessant. 

Ha enganxat? 
Sí, sí. Tot i que no és un joc fàcil, no són quatre regles, però un dels objectius era que fos una experiència. Tenia clar que el que havia de provocar era frustració. 

Doncs vaja! 
És la principal sensació d’un assetjat. No paren de massacrar-te, allò no acaba mai, el setge dura i dura... Aquesta sensació d’impotència, de desgast, és fàcil de traduir al llenguatge dels jocs. Jo gaudeixo molt veient com avança la partida i la gent es va estressant. 

Home, és dolentot, vostè! 
Es tractava de fer entendre què és un setge. D’altra banda, tenia clar que havia de ser també un joc col·laboratiu.

A Castellciutat el tindrem gegant i a la Torre Solsona: ben assetjats!
Sí, sí. La versió gegant la vaig construir per a mi i la porto a llocs emblemàtics. És molt agraït, molt visual, arribar i veure els canons i tot plegat. 

El sector va cap amunt.  
No tant com els videojocs, però anem creixent. És un oci de qualitat i amb un vessant social important, nivell cultural i que fan treballar el cap.