Aquest annus horribilis per a la humanitat sencera (i el que queda) ha tingut petits lenitius, punts de llum diàfana enmig de tanta foscor, com ara arrossegar cap a la lectura (i les llibreries) un sector no lector del públic. Ho constata Pamela Méndez (Xile, 1974), una enginyera informàtica que va recalar a Andorra el 2005 i tres anys més tard obria Llibre Idees. Més que negoci, confessa, forma de vida. “No existeix la solitud amb la lectura”, afirma.  

Méndez va néixer en un poble del sud de Xile, San Carlos. Després la vida la va portar en línia recta cap a la capital, Santiago, on treballava en una línia aèria i on va conèixer l’home amb qui es casaria, un espanyol amb qui comparteix professió. Va ser a ell a qui li va sortir al pas l’oportunitat de traslladar-se a Andorra. “A Xile vivíem bé, perquè allà si tens una bona professió la vida és excel·lent”, reconeix Méndez. Però es van llençar a la piscina. Sobretot ella. Que va recalar al Principat per trobar-se “amb una cultura diferent, encara que no ho sembli”, amb una gent menys propera inicialment que la del país d’origen. “I això que jo ja tinc una personalitat més freda” per a aquells estàndards. Però s’hi va adaptar. “Ara crec que soc com un híbrid”. 

 

En el procés d’adaptació al nou ecosistema van tenir un paper predominant les muntanyes. “Vam arribar al maig. Recordo que des de la finestra de casa veia el Casamanya; em recordava als pics de los Andes que a Santiago es veien en la llunyania”. Així que es va llançar a la descoberta del paisatge. “Adoro tota aquesta naturalesa que tinc a tocar de la mà, viure a un minut de la muntanya”. Així que es va plantejant reptes: una pujada per aquí, una pedalada per allà: es va fer la volta als Ports i li queda la grata experiència dels companys de fatigues que quan li va agafar una pájara es van aturar a ajudar-la i oferir solidaritat i magnesi. 

Tornant a aquell 2005, al temps que s’aclimatava, una idea començava a voltar-li pel cap. “L’hàbit dels llibres en realitat el vaig descobrir en conèixer qui avui és el meu home.” A aquella nena que corria per un poble de l’extrem sud del continent americà mai no se li havia passat pel cap que un dia seria llibretera. I menys a Andorra, per descomptat. “Els primers dies que estava aquí i sortia a tafanejar pels carrers m’estranyava que no hi hagués cap llibreria a primera línia.” El 2008 va inaugurar el primer establiment. Amb plans d’expandir-se cap a Espanya. Uns plans que la crisi econòmica primer i el cop del 2020 han deixat congelats, però els tentacles d’Idees han tingut temps d’arribar a València. Quan tot això passi, “ja veurem”. Potser podrà aprofitar els nous aviciats que el confinament ha guanyat per a la lectura. Un dia se li va acudir preguntar per Instagram “i tu per què llegeixes?” I els resultats la van sorprendre. “Per enamorar-me”, li va contestar algú. “Perquè la vida no és suficient”, un altre. 

A ella ser llibretera li suposa, més que tenir un negoci, un ofici que l’obliga a llegir constantment. “El més gran plaer és quan li recomanes un llibre a algú i torna per dir que li va agradar i connecteu”. També li permet, confessa, viure la família que ha creat al país: difícilment un enginyer es pot permetre un parèntesi en les llargues jornades de feina per assistir a la funció escolar dels fills. 

Parlant de família, la pandèmia ha eixamplat l’Atlàntic  i la preocupació per la família en aquella riba de l’oceà. “Sort que just al gener havia fet una escapada i vaig estar dues setmanetes amb ells”. De tornada, l’ambient als aeroports ja era inquietant. “Però ni així arribava a imaginar què ens venia a sobre.” 

Aquests dies feineja preparant el Sant Jordi. El passat no va ser gens dolent: ens acabaven d’obrir les portes de casa i la gent es va bolcar a les llibreries, guardant cues pacientment. Enguany pensa que serà similar. Ella no s’ha vist amb cor d’anar a la plaça, per prudència, explica: hauria necessitat incorporar més gent per ajudar la plantilla i no està el pati per trencar cercles de convivència i afegir riscos. “Jo encara estic espantada, ha de passar un temps encara perquè comencem a veure-ho tot clar”. Sant Jordi, però, serà una escletxa.