Hi ha moltes formes d’art, sobretot si tenim present allò que el concepte significava per als grecs. Doncs l’art que practica Virginie Gaudin és el de fer-nos sentir més segurs... començant pels cabells

Micropigmentació capil·lar?
És una tècnica que es va començar a emprar al Regne Unit, ja fa més d’una dècada, però encara avui és poc i mal coneguda. Es tracta d’intervenir en els problemes de pèrdua de cabells, d’alopècia, de calvície, tant en l’home com en la dona i a qualsevol edat. 

Com es fa? Dolorós?
Seguint una forma similar al tatuatge, però no, no fa gens de mal, perquè les agulles s’insereixen el mínim en la pell, un instant molt breu. Les agulles són molt més petites, més curtes que les del tatuatge. 

I?
Doncs per exemple, amb un senyor que vingui amb el seu crani calb, comencem per fer centenars, milers, de punts per recrear el que seria un crani rasurat, un efecte que imita els cabells que recomencen a sortir. 

També treballa amb dones.
Sí, sí. Per exemple, amb una clienta que tingui una llarga cabellera, podem millorar-ne la densitat, l’aspecte que presentaria una cabellera més densa. El cuir cabellut s’obscureix, es torna més fosc i per tant ofereix la imatge de més cabells. 

Una il·lusió òptica. Però i de prop?
Una il·lusió òptica, efectivament. Fins i tot pot cobrir un lloc on hi hagi una cicatriu, per exemple, amb tècniques complementàries. En la distància curta el resultat és increïble, un autèntic trompe-l’oeil. Es fa una transició perfecta entre el lloc on hi ha els cabells naturals i el lloc on realitzem tots aquests punts. La diferència no es percep en absolut. 

Permanent?
Més o menys, però amb un petit retoc a fer cada tres o cinc anys, per fer un manteniment i que l’efecte sigui sempre perfecte. No és com el maquillatge. 

A priori, sembla un procediment bastant menys invasiu que allò dels empelts. 
Fins i tot pot ser complementari. En aquells casos, treuen cabells d’una altra zona, del clatell, i amb aquesta intervenció podem dissimular la cicatriu. Com les que es poden patir en cas de tractaments mèdics, com l’extracció d’un quist, per exemple. 

La calvície dels senyors sembla que cada cop té menys importància, és més acceptable. 
En realitat, hi ha homes que ho viuen com una tragèdia. Molts, molts. Tinc algun client jove que fins i tot per sortir a fumar a la seva terrassa es posava una gorra, per dissimular la calvície. Mireu si ho portava malament. 

Però les dones ho portem fatal, perdre cabells. 
Sí, sí, ho viuen com un enorme problema. Però és cert que a una dona que perd els cabells la gent se la mirarà. En el cas dels homes està normalitzat, es percep com un procés natural. Amb tot, jo crec que el patiment és similar tant per a l’home com per a la dona. 

És curiós que patim tant per una pèrdua que no comporta res per a la salut, en realitat.  
Sí, sí. Però repercuteix en la pròpia imatge. També s’identifica amb el procés d’envelliment, que per molt natural que sigui, no ens agrada. El meu últim client a França, abans de venir a establir-nos en Andorra, era un professor precisament d’espanyol, que deia que quan va començar a perdre cabells els alumnes li feien la guitza. 

Quins ximplets.  
Però és cert que la manera com ens veiem a nosaltres mateixos és important. Per a nosaltres, el costat humà del tractament és molt important. Al meu costat hi ha Pascal, el meu home, que hem muntat el projecte junts, i ell és infermer i col·labora en el treball d’acompanyament per a les persones que més pateixen. 

No és cosa de riure.  
Puntualitzem que, a banda, nosaltres donem moltíssima importància a la discreció i no treballem en un local obert al carrer, sense anar més lluny. 

D’agrair. 
O si prenem imatges per a les xarxes socials i la nostra web, mai s’identifiquen els rostres.