Instal·lada a Andorra des de ja fa uns anys, la carrera pictòrica de Sara Bago, ‘Moi’, s’ha anat afinaçant. Divendres inaugura una exposició a la sala barcelonina Artemisia, ‘Io sono quel che sono’

Fa el ‘salt’ a Barcelona. 
Sí, els últims temps he exposat a París, a Roma, a Nàpols, Tolosa, Lió... Però em faltava Barcelona i en tinc moltíssimes ganes. És una galeria que no està al centre de Barcelona, sinó a uns trenta minuts, a Corró d’Avall, a les Franqueses del Vallès. 

Doncs som-hi. Què hi veurem? 
Mostraré els treballs més recents, quadres que són més matèrics que els que feia abans. Però també mostraré obra prèvia, serà una línia que recorri la meva trajectòria. 

‘Io sono quel che sono’.  
És un títol en italià perquè el meu pare és italià i jo em sento molt lligada a aquella cultura, a casa meva des de sempre vivim com italians. El títol ve d’una cançó poc coneguda de Mina. Significa, jo soc qui soc. 

Autoafirmació. 
Sí,  ara ja tinc molt més clar quin és el meu llenguatge artístic. Cada cop afianço la meva manera de pintar, però també cada cop poso a dins més coses de mi mateixa. 

Doncs expliqui’ns una mica qui és vostè quan pinta. 
M’he anat descobrint, és cert. Des del principi sempre m’he sentit fascinada per pintar platges. Sempre he volgut reflectir la sensació de pau, de llibertat. He mantingut aquesta línia en el que faig avui, que són paisatges arquitectònics. En els colors que utilitzo, sobretot, sempre hi ha aquesta invitació a meditar, a la introspecció, al viatge per tu mateix. Aquesta és la sensació que jo tinc mentre estic pintant i és la que vull transmetre a l’espectador. 

Recordem que  també pintava cases amb piscina. Tema molt inusual, més enllà de David Hockney. 
Sí, tinc certa addicció a l’aigua, diguem-ne. L’aigua del mar m’atreu, com deia, però també la de les piscines. En aquest cas, a banda, tenen aquesta arquitectura tan marcada. Bé, a mi em costa d’imaginar una casa sense piscina. 

Doncs miri, la meva. Però per somiar, jo també hi somio.  
A l’aigua hi ha els reflexos, la sensació de pau quan mires a dins. També aquest somni cap al que et transporta, a tothom, és cert. 

L’interessa molt a vostè la línia recta.  
Sí, tota aquesta perfecció que transmet. Jo puc passar tot un mes, o fins i tot més temps, treballant en un quadre. Cada cop que vegi un defecte, una línia que sobrepassi ni que sigui lleugerament, tornaré sobre ella, repassaré i repassaré. Algú es pot apropar tant com vulgui a una obra i no detectarà cap imperfecció en aquest sentit. La línia recta transmet una sensació de gratitud, de coses acabades totalment. 

Vostè deu ser perfeccionista. 
Uf! Més que perfeccionista. 

Exposa a Barcelona, ho ha fet per Europa. I a Andorra què? 
Doncs justament estic preparant un esdeveniment auspiciat per Andbank com a espònsor. Serà el 15 de maig, una  nit que hem titulat Art In Motion; serà un esdeveniment exclusiu, això sí, per a clients del banc. Faré una peça escultòrica a partir de la peça d’un Porsche que després se subhastarà en favor d’una associació que treballa en el tema d’accidents de carretera. 

Un esdeveniment solidari, doncs.  
Ho faig per ajudar el pilot Mathieu Baumel, amic meu, que en va patir un de molt greu. 

Es llançarà a la piscina de l’escultura, doncs.   
Sí, serà la primera trobada amb l’escultura. Just acabo de comprar la peça del cotxe, que convertiré en làmpada. Com que sempre en pinto...

Se li obre un nou camí.  
Sí, que és el que manifesto amb aquesta exposició, Io sono quel che sono, que vull seguir el meu camí. 

És de les afortunades que diuen que venen obra. No tothom pot.  
Sí, és clar, de moment toco fusta i tinc molta sort. Crec que és perquè faig un art molt contemporani i perquè es comença a valorar que segueixo una trajectòria i que, com deia, vaig mantenint el meu llenguatge reconeixible.