Tenim pocs dies, fins al 30, per fer una passejada fins al Castell de Ciutat i explorar l’obra, colorista i diversa, de Joan Ignasi Carbonell, un artista autodidacta però de llarg recorregut. 

No és la primera exposició que fa ni de lluny. Ara, escenari privilegiat. 
No, no, n’he fet bastantes. Però ja feia temps que aquí, amb la gent del Castell, en parlàvem, i ara ha estat possible fer-la. El lloc és increïble, sí, i hi ha un rerefons una mica sentimental, perquè la nostra família sempre ha tingut relació amb la família Tàpia. Ara m’ho han posat tot molt fàcil. 

L’exposició està concebuda pensant en el lloc on s’exposaria?
Sí i no. Hi ha obres que sí que estan pensades i fetes per mostrar-se aquí, però d’altres són més antigues, perquè la col·lecció comprèn gairebé tres anys de treball. Algunes sí que estan molt pensades per al lloc. 

Com es reflecteix?
Conec molt bé aquest entorn: puges fins aquí i sembla que desapareguis del món. Això condiciona les composicions de flors que he fet, dels paisatges... Amb aquestes vistes sobre tota la vall de la Seu que es reflecteixen als quadres. 

Té un fil conductor, la mostra?
No ben bé, però és una mena de presentació en societat, si vols veure-ho així. Hi ha gent que coneixia la meva obra, gent que l’ha vist en exposicions anteriors, però aleshores tindran molt la idea d’allò que feia abans, que treballava molt amb tinta xinesa i acoloria amb aquarel·la. Ara crec que he sorprès, amb una línia totalment diferent. 

En quin sentit?
Treballo en acrílic i és tot pintura, tot. Dibuixo des que era ben petit, però durant la pandèmia, quan ens va canviar tant la vida a tots, em vaig dedicar a estudiar altres tècniques. He anat fent a poc a poc, fins aconseguir assimilar aquesta altra tècnica. 

Autodidacta. 
Absolutament, sí, des de sempre. Un cop a casa em van portar a una pintora que feia classes a Barcelona. Es va mirar els treballs i va aconsellar els pares −jo aleshores era molt jovenet− que era millor que em deixessin lliure, treballar al meu aire. Va considerar que era millor no malmetre la meva iniciativa innata. Així ho vaig fer i crec que aquesta carta blanca va ser el millor per a mi.

Un camí difícil?
Bé, jo he anat estudiant les tècniques dels grans mestres. M’he passat hores i hores i hores llegint llibres d’art, mirant vídeos... He estudiat els grans artistes i intento plasmar el que entenc que ells fan. 

Quins serien els seus mestres predilectes, doncs?
Per a mi, els més grans són Rubens, per la manera de fer les composicions, acabar les figures i plasmar els colors, i  tinc una afició boja, desmesurada, per Watteau. M’encanta la seva obra. Però soc un aficionat també als impressionistes, i la gent, de fet, em diu que el meu treball té un deix impressionista.
 
No té vostè pas mal gust. 
Oi que no?

Tenim fins al dia 30. 
L’hotel ha posat la sala a disposició i es pot visitar, sí, sense cap problema. Val la pena pujar fins al Castell, contemplar les vistes i fer un cafè, o gaudir de la gastronomia. 

I dels quadres.
Hi trobaran una mica de tot, sí. A banda, em vaig sumar a Sant Jordi amb unes bosses il·lustrades, ja que coincidia amb aquests dies de l’exposició. 

Exposar per aquí és fàcil?
Jo he exposat per la Seu especialment, mai no he trobat problemes. Aconsellat per una bona amiga he après a interactuar amb la gent a les xarxes i poder difondre més el meu treball. També m’obre portes, i això és interessant, a fer un salt enfora. Crec que algú té interès. Però s’ha d’anar piano piano. 

Andorra seria una sortida natural. 
Exactament, això és el que precisament crec que es materialitzarà. A Andorra ja vaig exposar fa molts anys i estaré encantat de tornar-hi, i més ara que ja tinc més maduresa, més experiència. Però esperem una mica, siguem prudents abans d’afirmar res.