Òscar Camps, fundador de l’ONG Open Arms, passa per la Seu per recollir l’aportació del consistori de 10.000 euros per a la missió a Gaza, i de pas, per sacsejar les nostres consciències encartronades

Lamentablement, no veiem que es quedi vostè sense feina i a l’atur. 
No, certament no. Amb aquesta inacció deliberada de les administracions envers la defensa dels drets humans... I encara tinc dubtes sobre part de la ciutadania. No sé si els preocupa. Pensen que són els drets dels altres, quan són els drets de tots. 

Per què arremangar-se en comptes de mirar a un costat, com fem la resta, i tan feliços?
Perquè vaig cometre l’error d’anar a Lesbos en ple èxode de sirians intentant arribar a Europa. Veure el drama, veure desaparèixer tantes vides sense cap sentit i sense que ningú no els ajudés... És la meva professió, jo soc socorrista, la meva obligació és protegir la vida de les persones al mar. 

De feina en té. 
Si miro cap a una altra banda, no dormiré tranquil. Ara sí que dormo tranquil: penso si he aprofitat el dia, si ha valgut la pena. Estem gaudint d’uns drets que no ens hem guanyat, els hem heretat i els estem deixant perdre. La pregunta és ‘m’he traït a mi mateix?’

Què puc fer jo, ens preguntem?
Moure’ns del sofà, per començar. És la primera dificultat, convèncer-nos que podem ser útils. Quan vaig anar a Lesbos també pensava que seria més difícil. Quan vam sortir cap a Ucraïna amb el vaixell em deien que era impossible... i hi vam arribar, pujant un riu. Quan vam sortir cap a Gaza ens van dir que no entraríem, que fa 27 anys que hi ha un bloqueig marítim... i vam entrar. Dos cops. 

Jugant-se la vida. 
Portem més de 300 cooperants morts a Gaza, i 145 periodistes. Quan acostumen a ser 80 a l’any en 53 conflictes armats al món. 

L’hem sentit dir que espera quatre, cinc mil morts més a Gaza abans que acabi la matança. Pel cap baix. 
La societat civil comença, però, a estar-ne farta, fins i tot a Israel. Suposo que algun partit allà es despenjarà i aquest senyor perdrà el poder. 

Algú qüestiona si dir-ne genocidi. 
De covards n’hi ha hagut sempre, i més si estan a sou de l’establishment, no diuen el que pensen, que això és insuportable, que quasi quasi és el mateix que va passar el 1943. Van caldre milions de morts perquè un grup d’intel·lectuals es reunissin a París i redactessin una carta amb uns drets que són inalienables però que ara no s’estan respectant. 

Optimista amb la ciutadania? Veient com creix l’extrema dreta ...
La història és llarga. La qüestió és què deixes tu per als que venen, què has vingut a fer aquí? A tenir una hipoteca, un Audi, fills i un gos?

Segons Antonio Guterres, en una extinció no som els dinosaures, sinó el meteorit. 
Sí sí. Però crec que no som tan necis, que en algun moment la població es rebel·larà. Quan siguem nosaltres qui perdin els fills, els nets, no serà el moment d’aixecar-nos? Però ens han individualitzat tant... Si tots apaguem la llum durant 24 hores, què passaria?

Som incapaços.  
Som capaços d’estar uns dies sense llum, sense gas, sense aigua, sense supermercats...? Perquè a Gaza porten així set mesos. 

Vostè diu “he vist”...
... l’horror, l’he vist i l’he odorat, i he sentit al meu cos l’onada expansiva mentre conduïa la llanxa, i pensava quantes vides s’haurà endut aquesta explosió? Està tot arrasat i segueixen llençant bombes sobre les runes. 

S’argumenta que la població israeliana no  sap què està passant. 
El 1943 també sabia tothom què estava passant, bé que veien passar els trens carregats de persones en una sola direcció, com entraven per la porta i sortia el fum per la xemeneia. I l’olor. 

Si només fos Gaza...
El nou gas sarín és l’aigua del Mediterrani: deixar les pasteres a la deriva és condemnar-los a la mort. És utilitzar el Mediterrani com un camp d’extermini. Així portem 35.000 morts, tants com a Gaza.