A Maite Guevara, a la Martina, que és la Maite amb nas, el Festival de Pallasses d’Andorra del moment d’esplendor la va agafar petita. Potser un dia la hi veiem. De moment, dissabte a L’Única, de la Seu 

Dissabte, a L’Única, amb ‘Ara’.
Ara és el meu segon unipersonal de sala en deu anys. Va ser creat amb i dirigit per Lila Monti, i es va nodrir de viatges i intercanvis de continents, entre les muntanyes dels Andes i els mates de bon matí, també a les platges de Biscaia i els pintxos a Bilbao en sortir de l’assaig. 

Motius afegits per gaudir-lo.
Lila és argentina i la meva primera mestra i un dels meus referents i va ser un somni complert poder viatjar juntes en una creació. No acostuma a agradar-me parlar molt dels espectacles, perquè em sembla que sense voler faig espòilers, així que us convido a veure’l i que us sorprengui i us faci viatjar.

Doncs ben fet. 
De totes maneres, Ara és una peça que ens recorda que la vida és una, és aquesta, i és ara. Tots els meus espectacles estan interpretats des del meu alter ego i pallassa Martina. 

En vint anys la Martina haurà vist com canvien les coses?
Cada vegada hi ha més pallasses, cada vegada tenen més presència en fires i festivals, programacions professionals, etcètera. Cada vegada hi ha major reconeixement, sí. 

Però...
Queda camí per recórrer i habitar espais, conquerir-los. També hem d’aconseguir-ne de propis. Més enllà, diria que en realitat falta encara molt i molt perquè existeixi la paritat en les programacions, que vagi de debò i deixin de posar excuses a l’hora de programar-nos.
En molts àmbits, és clar. 
L’important és que cada vegada som més pallasses, això fa que existeixin més referents per a les que comencen, i això és molt positiu.

En general, l’art, la cultura...
Sí, hem de reconèixer que tant per a pallassos com per a pallasses hi ha uns certs circuits on no ho tenim fàcil d’entrar. Per exemple, és gairebé inexistent un circuit de sales, ni per a públic jove ni per a l’adult. No existeix, tristament, no interessa comercialment. No em canso de sentir que em diguin que amb nas el públic no entén que no estem parlant exclusivament d’espectacles per a nens.

Ignorància, falta de curiositat per part del públic, potser.
Part d’una mica d’ignorància crec jo, ja que, de fet, la figura del clown mai ha estat exclusivament per a menors, més aviat al revés, s’adreça a l’adult perquè és un ser adult i parla de circumstàncies del món adult.

Malentesos.
Els menors connecten amb la figura del clown perquè són còmplices d’un llenguatge. 

Qualifiquem de pallasso algun líder mundial. Segurament ens equivoquem amb la paraula.
Jo francament dic que és un mal ús de la paraula. I que el primer ignorant, o la primera, és qui diu pallasso com a insult a algú, per referir-se a una incompetència o inutilitat, quan ser pallasso significa el contratri. Ara, el tema de l’ús correcte del llenguatge o intentar ser més original a l’hora de trobar qualificatius, això ja és un altre meló. 

Amb tot... 
Si la política la portessin pallassos o pallasses t’asseguro que el món aniria infinitament millor.

Què la va portar cap aquí?
Ho vaig mamar a casa, per a mi va ser connectar-me amb alguna cosa que hi ha al meu interior i que em fa feliç. Després, vaig veure pallasses actuant per primera vegada a Buenos Aires i em va explotar el cap. Va ser la gran empenta. És un món que em sana, que em vincula amb gent que m’estimo, tota la meva vida, un sentiment més que un ofici.

Però tot no és de color de rosa.
És clar, és una professió amb les seves coses difícils, molt difícils, i altres boniques, molt boniques... Mereix reconèixer-nos com a valents, perquè ens hi capbussem encara que faci por.  La por és part de l’aprenentatge, sempre. No hi ha valents sense por.