–Juan, que me han avisado de la editorial. Dicen que esta tarde me llamará Stallone. Stallone! Quizás podrías acercarte a casa y le atendemos como se merece...

L’escena té lloc al xalet de la Massana Park on Carlos Ezquerra (Saragossa, 1947-2018) s’havia instal·lat poc després d’aterrar a Andorra, a mitjan anys 90. Naturalment, aquella tarda em vaig plantar al seu estudi, no tens cada dia l’oportunitat de parlar per telèfon amb Sly. Acabava d’estrenar la primera adaptació de Judge Dredd, i el meu amic Carlos s’havia encarregat de dibuixar el còmic inspirat en la pel·lícula. Així que a l’hora que ens havien dit allí estàvem, el Carlos i jo, mirant el telèfon i esperant una mica incrèduls, la veritat, que sonés com qui espera una aparició.

Ring! Ring! Riiing!

Glups.

–Sí?

–Dear Carlos, my friend...

Era ell. Pot sonar a fantasmada, però ho juro per aquesta llum que veig. En fi. El bon Sylvester, molt dear Carlos i el que vulguis, resulta que estava emprenyat com una mona perquè no li agradava gens el careto que li havia dibuixat Ezquera. No només això, sinó que li exigia que li endolcís les faccions. S’hi va negar en rodó, bo era el Carlos quan donava un personatge per acabat. I encara va tenir els sants pebrots de contraatacar amb un ganxo directe al morro de Rambo:

–Disculpa, però jo t’he dibuixat tal com ets, mentre que tu el primer que fas a la pel·lícula és treure’t el casc. Al minut 10, per concretar, i ja no te’l tornes a posar en tota la pel·lícula. És la primera vegada des del 1977 que li veiem la cara!

Van acabar tan amics, perquè el Carlos era un paio de molt bona pasta amb qui era impossible no sintonitzar, i encara ric quan el recordo batallant amb el seu anglès amb accent maño amb una superestrella de Hollywood, perquè era el moment dolç d’Stallone.

La veritat és que aquella primera incursió cinematogràfica va resultar una mica fluixa: Dredd no només es treia el casc, perquè Sly lluís careto, sinó que es permetia el luxe de somriure i Diane Lane li acaba fent un petó. Això sí que era pura ciència-ficció: Dredd no riu mai, i la seva vida sentimental és nul·la. Per això, tot i que amb un pressupost molt més modest, és molt superior la versió del 2012, amb Karl Urban en el paper del superpoli que pesca els dolents de Mega-City-One, els jutja i si cal els executa: concentra tota l’expressivitat als llavis, i no hi ha ni la més mínima tensió sexual amb la novata Anderson.

No us podeu imaginar el que va ser per a mi tenir Ezquerra com qui diu de veí. De fet, durant uns anys ho vam ser literalment, perquè es va fer un xalet just al costat de casa. M’hi passava a la tarda a la sortida de la feina per fer una cervesa i m’ensenyava les seves creacions: l’he vist com qui diu parir sèries com Pilgrim, Bloody Mary i sobretot Al’s Baby, una cosa tirant a surrealista perquè és la vida d’un supercapo de la màfia de Chi-Town que es queda embarassat (!?). Anys després Schwarzenegger –que havia sigut la primera opció per a Dredd, coses de la vida, però estava rodant Terminator 2– va protagonitzar Junior, un nyap de comèdia a mitges amb Danny de Vito en què encarna un impossible professor que també queda prenyat. T’ho pots imaginar. Ezquerra i el guionista de Dredd, John Wagner, el van portar a judici per plagi. No se’n van sortir.

Quan va morir, la seva dona  va cedir a Museu del Còmic les col·leccions i els originals del Carlos, avui un dels fons més importants que conservem. I també el seu estudi, que hem reproduït a la tercera planta de Les Fontetes exactament com ell el va deixar. Va ser molt més que un amic, i encara el veig al telèfon:

–Dear Carlos...