“Som com l’Obèlix. Quan érem petits vam caure a la marmita, però a la de cuscús!”, diu el Liam. És un dels tres fills de la Cathy David i el Jimmy Jordan, fins ara les cares visibles d’un restaurant que té nom de vaixell: El Cap Bo. Pocs locals trobareu que siguin més familiars. El van obrir els pares de la Cathy l’any 1973, després va arribar el Jimmy, un escocès que va aterrar a Andorra per jugar a rugbi i es va quedar, agafant els fogons del restaurant dels sogres. Ara entra la tercera generació amb els més joves, el Liam, el Kim i l’Scotty, que han mamat gastronomia i cuina des de ben petits. Per cert, això de la marmita és broma, ho teniu clar, oi?
Al Cap Bo trobareu una cuina honesta, de casa, amb tocs llunyans que han importat el pare de la Cathy, que va voltar el món treballant en un vaixell, i el Jimmy. Fruit d’això, a la carta conviuen les llenties amb el pollastre al curri, i el confit d’ànec amb el xili amb carn. Destacar la lasanya de ceps, que “caça” el Kim, i foie, fet a casa, o el secret ibèric caramel•litzat, una de les darreres incorporacions. Menció a part mereix el cuscús. El fan els dimecres i aixeca passions, cuinat de manera que treu tot el greix conservant els sabors intactes. Algun secret més? Paciència i molt d’amor, diuen. Per tancar el tiberi, que millor que unes postres casolanes, i aquí la reina és el pastís Tatin. El fan de poma, pera, plàtan, pinya, vaja, del que calgui, i la veritat és que hi tenen la ma trencada. Menció especial també per al Cheesecake.
La història d’aquest restaurant s’escriu amb maneres de fer, receptes i una passió per la cuina que s’han transmès durant tres generacions, i que es percep en cada explicació que et donen i en cada plat que serveixen. Ah, i acabo amb el tema del nom! El Cap Bo va ser el darrer vaixell on va treballar el pare de la Cathy abans d’obrir el restaurant que, amb l’arribada de la tercera generació, té un magnífic rumb de futur marcat.