Mirin-se-la bé, la portada d’aquí al costat, perquè no és que sigui el dibuix original a tinta del número 15 d’Huracán –això ho donem per descomptat: estem parlant de la col·lecció del Museu del Còmic!– sinó que és l’única de tota la sèrie on apareix una senyora. I quina senyora! No els sembla que vesteix una samarreta un pèl massa atrevida? Doncs als mandamassos de l’editorial Maga, que durant uns anys li va arribar a fer la competència a Bruguera, sí que els ho va semblar. No és que fossin especialment nyonyos, no, és que tenien pànic que la censura (som al 1960, a Franco i a la dictadura encara els queden quinze anys llargs de vida) no els deixés passar el que podia ser interpretat com un atemptat contra la decència i als bons costums. 
El cas és que a les portades d’Huracán no hi havia senyores, tot el protagonisme l’acaparava aquest singular superheroi d’estil ianqui (qualsevol semblança amb Flash Gordon i no diguem ja amb Superman no és coincidència) però amb ADN carpetovetònic, i que ves a saber per què el dibuixant Manuel López Blanco (Madrid, 1924-1992) va tenir l’ocurrència de provar a veure què i a la del número 15, La casa de los espectros, hi va plantificar una estupenda i provocadora heroïna. Tot dintre d’un ordre, perquè era la novieta del prota. Però quan va veure allò, la direcció de Maga va entrar efectivament en pànic, li va retornar l’esbós al dibuixant i li va suplicar que la tapés una mica. Res de nou: recordin que fins i tot Miquel Àngel va haver de suportar que li retoquessin els nus de la Capella Sixtina. 
La fortuna es va aliar amb López Blanco (i amb els seus lectors), perquè l’home es va posar inopinadament malalt, li va resultar impossible treure-li una o dues talles de copa a la noia i Maga no va tenir més remei que enviar aquella portada que fregava la indecència a censura. Per a sorpresa de tots, i el dibuixant el primer de tots, no van dir res. Potser el censor de guàrdia era menys restrenyit de l’habitual. I el número 15 d’Huracán va sortir finalment publicat amb la portada que, com són les coses, va salvar la censura.
El miracle és que aquest esbós hagi sobreviscut i constitueixi un dels (molts) tresors del Museu del Còmic. Pensin que les editorials dels anys daurats del tebeo espanyol practicaven una mena de gangsterisme empresarial i no retornaven  mai, però mai, els originals als autors. Aquesta sí, precisament perquè pretenien que la tunegés. I López Blanco va tenir la vista de fer-se l’orni i quedar-se-la a casa. Per això la tenim avui a la Massana. Per això i perquè quan el vaig entrevistar –l’any abans de traspassar, per a El Boletín, el fanzine del Club de Amigos de la Historieta– i li vaig demanar el reglamentari original autografiat, va l’home i contra tot pronòstic m’envia l’esbós d’Huracán, amb la senyora litigiosa. Un honor, comprendran, perquè vaig ser un fidel seguidor de la sèrie (una vintena de números, menys del que hauria merescut per l’originalitat, pels bons guions de José Ortiz i per l’humor paròdic que esquitxava les aventures) i també de Bengala, un altre dels èxits de Maga. 
La d’Huracán va ser la primera portada original que vaig agermanar amb el quadernet corresponent: avui en tenim més d’un centenar, des de Chispita i El Jinete fantasma fins a Yuki. De l’únic que no n’he aconseguit la parella és del Capitan Trueno. És ben veritat que no es pot tenir tot. En fi, amb el seu permís me’n vaig a repassar el meu volum d’Huracán. Tinc ganes de veure com van les coses per Selene, malament, m’imagino, després que hi espetegués el meteorit mortal, i per Los montes de la Luna, el país de la bella (però temible) reina Astrea.