Jordi Vilá Juncá es lleva d’hora, es cruspeix un bon esmorzar de forquilla i allà cap a les deu del matí, au, a recorrer camins, de l’Alt Urgell a Andorra, del Pallars al Solsonès, càmera en ma, segons li dicten la santa voluntat i l’humor del moment

Fa enveja. 
És que ara estic retirat i ho puc fer. Però la fotografia m’ha agradat de tota la vida. Ja havia fet de fotògraf a la Massana, havia tingut una botiga de fotos de carnet i després havia fet batejos, comunions, casaments...

La BBC que se’n diu. 
Sí, però els casaments no m’agradaven gaire: t’hi havies d’estar tot el dia. També n’havia fet per al Comú, actes culturals, i imatges dels pobles. Devia ser del 1995 fins al 2000, més o menys. 

Ah! Un professional.
No, no, una afició. En realitat he tingut molts altres oficis. Uiii! Vaig fer de pastisser a Sant Julià amb la meva germana, després vaig obrir un restaurant a la Massana, havia treballat als magatzems d’una perfumeria, i vaig fer de carter... Al mateix temps que de fotògraf. 

Déu n’hi do.  Li va la marxa. 
Sí, sí, m’agrada. Ara vaig amunt i avall pels pobles. Però tot és molt tranquil, últimament no hi veus quasi mai ningú. Hi ha aquell home que em demana que faci fotos de les escoles i pregunti pel lloc: però, a qui? I ara la gent et defuig. Ens fem por. 

‘Aquell home’ és l’Antoni Mora, amb qui han estat buscant les antigues escoles rurals.  
Sí, havíem començat amb les esglésies del territori, però ja estan totes vistes. Ara vol recordar les escoles, 
que també cauen, o hi estan a punt. Però ja dic: em diu que pregunti coses a la gent i no sé a qui perquè no veig quasi ningú. 

Surt amb un destí fix?
Surto cada dia, encara que plogui, que també m’agrada. A vegades a un poble que he pensat i a vegades a la babalà. L’Alt Urgell ja me l’he fet tot. Repeteixo, però cada dia ho veus diferent, corres pels camins, un altre punt de vista.

Preferències? 
Aquí, a la vora de Martinet, tocant al Cadí. Recordo els calendaris aquells que mirava quan era petit, amb paisatges del Canadà, dels EUA... Però si aquests d’aquí a la vora son iguals! 

Prou. 
Abans no sortien pas, als calendaris. I ara, no ho sé, no sé si ho valorem igual. 

Ja. I quantes fotos deu tenir fetes?
Ni ho sé. Deu mil!? Ni idea. I les que he esborrat o perdut amb la tablet. 

També es troba poblets abandonats.  
Com Estalareny. Saps on és? Per sobre de Cortingles. Encara es veuen les casetes, abandonades fa tant de temps. O Llirt, també buit. 

I patrimoni en perill: vostè i jo havíem parlat de l’església de Perles.  
Sí, oi? Ara l’han estat arreglant. No s’hi podia entrar perquè el teulat i la biga estaven malament, i era perillós. Però l’últim cop que hi vaig passar hi havia els paletes. 

No és pas l’únic cas, em temo.
No, no. A la Cerdanya veig que han anat arreglant coses, però per l’Alt Urgell fa pena. Per exemple, l’església d’Ansovell, del segle XI, que conserva un sant Martí, i a dintre està plena d’ocells, amb tanta vegetació... O les feixes aquelles tan maques a Pont de Bar, a punt de caure. Una pena. 

Què l’atreu tant de fer fotos? 
M’agrada mirar-ne. Veure la foto d’un lloc et fa venir ganes de ser allà, oi? De veure si és així realment. Sempre m’havien agradat molt les postals, també. 

N’hi ha tantíssimes, a les xarxes. Els fotògrafs competeixen entre vostès?
Mira, doncs potser sí. El que passa és que ara una foto dura dos o tres dies i n’has de posar una altra. A vegades miro les de l’any passat i em sorprenc. 

Doncs no el molestem més. Que vostè fotografiï bé.  
I quan no faig fotos, també pinto, si em ve de gust.