El cachirulo
Carrer de les Boïgues
Escaldes-Engordany 

·    Espai: un bar, ni més ni menys
·    Servei: van per feina
·    Carta de vins: vins espanyols amb bons preus
·    L’imprescindible: ‘zamburiñas’
·    Preu: 25 - 30 €

Hi ha bars que si no existissin els hauríem d’inventar. Locals que tenen un encant especial que fa que tothom s’hi senti a gust. Personalment tinc debilitat per aquests indrets, els de tota la vida, amb xivarri, parroquians habituals, cambrers amb personalitat i, evidentment, una carta amb les tapes sense gaires invents i bones de nassos. A Andorra, El Cachirulo és un d’aquests bars. Un d’aquells imprescindibles. Fa gràcia que un santuari amb ànima gallega porti un nom aragonès, però tot té una explicació: els primers amos hi van deixar l’empremta manya. El 2003, el Tito i el Víctor, tots dos de Riocaldo (Ourense), el van agafar amb il·lusió i van decidir mantenir-ne el nom. Ara bé, ràpidament van canviar la llonganissa i el xoriç per navalles, cloïsses i altres joies marines. Des d’aleshores, la filosofia no ha canviat: producte fresc, tractat amb respecte. La Cristina, la cuinera que regna als fogons del Cachirulo des de fa més de 25 anys, en sap un niu. Com que l’espai és limitat i no poden emmagatzemar, compren tres cops per setmana a Mercabarna. El que arriba es cuina i se serveix fresc. Zamburiñas, el plat més demanat des que és a la carta, unes braves delicioses, una truita de patata excepcional, ous estrellats, pebrots del Padron, pop a la gallega, bons formatges, una selecció de vins feta amb cura i preus que no espanten són algunes de les propostes. Amb aquests ingredients és normal que el Cachirulo bategui tot el dia. Des de l’hora d’esmorzar fins al darrer sopar i amb una clientela àmplia. Taula amb taula et pots trobar polítics del més alt nivell, jovenets amb ganes de festa, esportistes, obrers, alts directius o policies que tenen la central al davant. Fins i tot Pau Gasol i la “Bomba” Navarro el van fer tancar un parell de nits per sopar quan venien a Andorra pel Campus Nike. Perquè els bars de tapes de la vella escola són patrimoni col·lectiu, llocs on, per una estona, gent molt diferent pot compartir taula, rialles, una bona ració i una copa d’albariño. Cuidem-los. Sempre.