La cita, ja ho saben, és dissabte a les 11 hores a la catedral de Santa Maria. Una cita històrica perquè per trobar un precedent cal remuntar-se a 53 anys enrere: exactament, al 31 de gener del 1971, quan Joan Martí (1928-2009) va ser ordenat bisbe d’Urgell i es va convertir en copríncep d’Andorra. Acabava així el període d’interinitat que s’havia obert el 1969 amb la renúncia de Ramon Iglesias i el nomenament de  Ramon Malla com a administrador apostòlic de la seu vacant. El cas és que Malla havia sigut ordenat un any abans bisbe de Lleida, i que mai no ho va ser d’Urgell, i que Joan-Enric Vives, a qui succeirà Josep Lluís Serrano, ja era també bisbe –de Nona, des del 1993– quan el juny del 2001 va ser designat coadjutor de Martí. Per això es va estalviar la cerimònia de dissabte.

Les cròniques d’aquella jornada les hem hagut de buscar a Andorra Magazine, revista quinzenal –l’hebdomanaire francès– que havia aparegut un any abans i que va sobreviure fins al 1975. Al número del gener comencen a escalfar motors: li consagren la portada, “Benvingut, monsenyor Joan Martí i Alanis” i un reportatge interior, firmat pel poeta Joan Puig i Salarich, reconvertit per a per a l’ocasió en enviat especial, que inclou un àlbum fotogràfic familiar i una passejada amb el futur bisbe pels carrers d’Alcover, el seu poble adoptiu, i escenaris de la seva carrera eclesiàstica com el col·legi de la Mercè, a Montblanc, i el Sant Pau, a Tarragona, que havia dirigit entre el 1956 i el 1968.

El desplegament de les grans ocasions arriba al número del 25 de febrer següent, de nou amb portada –i una enigmàtica pegunta: “Quin és el futur de l’Església?” sobre la fotografia del mateix moment en què el nunci apostòlic, Luigi Dadaglio, li imposa les mans– i una desena de pàgines interiors que ens donen una perspectiva aproximada, i en l’estil recargolat de l’època, de la jornada. Primera sorpresa: el dia abans de l’ordenació el futur bisbe va oferir una roda de premsa als mitjans andorrans, espanyols i francesos destacats a la Seu. Sorpresa perquè si no hi ha canvis d’última hora, en l’ordre del dia de l’ordenació de Josep-Lluís Serrano no hi ha prevista cap compareixença davant de la premsa. Puig i Salarcih firma un retrat pelet pilota que destaca els mèrits del nou prelat – “els seus coneixements humanístics i lingüístics, les seves dots de professor i organitzador i una faceta en la qual no s’ha insistit prou: per damunt de tot el nostre bisbe és un home senzill i obert”.

La crònica pròpiament dita, sota el títol Document històric i sense firma, sosté que es tracta de la primera consagració “en la història” d’un bisbe-Copríncep a la Seu. Hi van assistir quinze prelats –dissabte seran una trentena– i un centenar de sacerdots, i repassa la cerimònia amb els moments culminants, la imposició de les mans, i l’entrega del Evangelis, l’anell i el bàcul. Tots aquests moments, alguns d’ells tan pintorescos com la lectura de les lletanies, amb el nou prelat estirat a terra, van ser captats per la càmera del Fèlix Peig –l’Arxiu Nacional en conserva el reportatge gràfic íntegre– i es repetiran dissabte. Recull també les paraules que Martí va dirigir als fidels –“Un destí històric mil·lenari em porta, com a bisbe d’Urgell, a ser Príncep del vostre país. Digueu al poble andorrà, des d’ara més estimat, que accepto les altes responsabilitats que em corresponen pel seu servei espiritual i temporal”– i ens assabentem amb certa estupefacció que el dia gran del bisbe Joan va acabar amb “un foc de camp encès pel jovent al palau episcopal entorn del qual va cantar-se amb delit i com a despedida el Cant dels adéus, amb el bisbe Joan fent rotllana”.

El periodista Josep Maria Mercader, emocionadíssim, té un rampell d’autèntic deliri com ell mateix admet: “Nuestra imaginación llegó a ver como ángeles de albas vestiduras cantando hossanas por encima de la multitud. Para que el sueño fuese completo solamente faltaba que descendiese una nube y que el Altísimo hiciera oir su voz.” Més endavant, i com que Martí ha fet els seus parlaments en català, castellà i francès, insisteix en aquestes visions escatolòiques: “En nuestra desbordada y quizás enfermiza imaginación llegamos a preguntar-nos si talmente el Espíritu Santo habría también concedido al elegido Juan el don de lenguas...”

Un tercer cronista d’Andorra Magazine, Patricio Infante, s’escandalitza del nul saber estar de bona part dels assistents a l’ordenació –“Hombres que fumaban, jovencitas que se paseaban como en un desfile de modas, criautras que chillaban, la ingente cantidad de adultos que entraban y salían como quien está en una boda”– però aconsegueix treure-li al nou prelat una entrevista de proximitat amb respostes  avui impensables. Per exemple, quan li demana pels esports que practica, i pensin que en aquell moment Martí té 43 anys: “He practicado hasta ahora la natación y el montañismo. No tengo afición a los deportes masivos y menos a la televisión, a menos que sea alguna corrida de toros, que se presta mucho a ser retransmitida, admiro su belleza plàstica, su riesgo y su emoción”.