Ja està fet. Tenim bisbe coadjutor en la persona de Josep-Lluís Serrano Pentinat (Tivissa, 1977), en endavant la mà dreta de l’arquebisbe-bisbe Joan-Enric Vives i cridat a convertir-se en qüestió de mesos –dos anys com a molt, quan es concreti la jubilació del mateix Vives– en copríncep episcopal. La llarguíssima cerimònia d’ordenació ha tingut lloc aquest migdia a la catedral de Santa Maria de la Seu presidida per Edgar Peña Parra, substitut per als Afers Generals de la Secretaria d’Estat de la Santa Seu i arquebisbe de Telepte, davant d’un miler llarg d’assistents, entre els quals una trentena de bisbes i un centenar de preveres de les diòcesis d’Urgell i de Tortosa.

El moment culminant de la celebració ha arribat després de l’homilia de Peña. El nou bisbe, l’Escollit, en la terminologia eclesiàstica, havia d’acceptar la missió que li ha encomanat ni més ni menys que el Sant Pare, perquè el càrrec de bisbe coadjutor el designa personalment el Papa. Per fi li hem sentit la veu a Serrano, per respondre lacònicament i reglamentàriament: “Sí, ho vull”, a cada pregunta de l’interrogatori a què l'ha sotmès Peña: 

–Vols consagrar-te fins a la mort al ministeri episcopal?

–Vols predicar amb fidelitat i amb constància l’Evangeli de Jesucrist?

–Vols obeir fidelment el successor de l’Apòstol Sant Pere?

–Vols ser sempre comprensiu i misericordiós amb els pobres, els immigrants i els necessitats?

–Vols buscar les ovelles esgarriades i tornar-les a la pleta de Crist?

Així, una desena de vegades. I a totes, naturalment: “Sí, ho vull”. Immediatament després, la imatge més esperada de la jornada, el futur bisbe –perquè en aquest moment encara no ho és– estirat a terra i escoltant les lletanies i pregàries a sants i beats. Mig centenar, fins als preveres màrtirs d’Urgell i Anna Maria Janer. Ben bé deu minuts: recordin, amb Serrano estirat a terra de cap per avall. El moment probablement més pintoresc d’aquest ritual mil·lenari que és una l’ordenació episcopal, però no el decisiu, que és l’immediatament posterior: la imposició de les mans sobre el cap del nou bisbe. Primer, Peña, seguit de Vives i, immediatament després, tots i cadascun dels bisbes concelebrants, una trentena llarga.

A la imposició de les mans, silenci sepulcral, tots els presents conscients de la solemnitat del moment, ha seguit la unció de cap amb el Sant Crisma, l’entrega dels Evangelis, l’anell, la mitra i el bàcul –magnífic per cert–. I de nou una altra coreografia secular: l’òscul de la pau que Serrano ha rebut, una altra vegada amb Peña en primer lloc, seguit de tots els bisbes i arquebisbes. Quantes vegades al llarg dels últims dos mil anys es deu haver repetit aquesta cerimònia...

En aquest moment sí que ja estava tot fet. Faltaven els serrells –les ofrenes i la comunió– perquè per fi el bisbe coadjutor prengués la paraula per dirigir-se per primera vegada al “poble” en la seva nova dignitat. També això s'ha fet esperar una bona estona –ja portàvem quasi dues hores de cerimònia– perquè abans de procedir Serrano ha desfilat primer per tota la catedral –inclòs el claustre, des d’on dos centenars de persones han seguit la celebració– per beneir els congregats entre explosions d’aplaudiments i selfies. 

I ara sí, les primeres paraules del bisbe Serrano, una llarguíssima tirallonga d’agraïments perquè “avui és un dia d’acció de gràcies”. Des de la mare, Pepita, fins a les autoritats civils del Principat d’Andorra “encapçalades pel cap de Govern, pel síndic general, cònsols i consellers de totes les parròquies”. Val a dir que ha estat la primera de les tres úniques referències andorranes en tota la cerimònia. La segona, un agraïment especial a RTVA, que l'ha retransmès en directe i que ha servit el senyal a Catalunya i a la resta d’Espanya a través de 13 Televisió. I la tercera i última, en l’admonició final: “Que la Mare de Déu de Núria, patrona de la nostra Església d’Urgell, i la Mare de Déu de Meritxell, patrona del Principat d’Andorra, ens sigui sempre confort i abric en el camí que comencem plegats”. La pobra Santa Maria d’Urgell, que presideix el temple, es deu haver quedat de pedra, però segur que no li ho tindrà en compte.

Així que tres referències, tres, en dues hores molt llargues de cerimònia. Podrien haver sigut més, pensaran alguns. Però pensin que avui era el dia de l’ordenació episcopal. Ja vindrà el dia que prendrà possessió com a Copríncep i li tocarà exercir la faceta més política del pontificat. De moment, la seva missió és exclusivament espiritual, i els principis que l’hauran de guiar els va deixar claríssims:

“Dono gràcies per ser cridat a servir  els més necessitats i compartir així els béns amb els pobres; per servir-vos en la catequesi de nens, joves i adolescents i mostrar-los la bellesa d’estimar;  per servir-vos en les famílies, en els treballadors i treballadores que passen per dificultats econòmiques; per servir-vos com no en els emigrants, que siguem signe d’acolliment i d’estimació; per servir-vos en els padrins i en els que viuen sols i sense companyia, per ser guspira de dolça companyia, d’estímul de vida; per servir-vos en les institucions públiques i esdevenir llum, justícia i pau, tot cercant sempre el bé comú del nostre poble; per servir-vos com no en monsenyor Vives, que caminem junts pels senders de la nostra estimada Església urgel·litana”.
Una estupenda declaració de bones intencions que haurà de fer realitat d’ara endavant i que constituiran el sedàs amb què haurem de jutjar el seu pontificat. Un programa espiritual sens dubte de màxims: un ha d’aspirar en primer lloc a l’excel·lència. La realitat ja ens posarà al lloc que toqui, però seria en veritat sorprenent estrenar càrrec –i un com aquest– projectant unes aspiracions mitjanetes. 

Serrano ha fet una crida final a recuperar el “sentit de família” tan important, diu, en les comunitats cristianes africanes –no oblidin que ja ha servit com a secretari de la nunciatura apostòlica a Moçambic: “També a casa nostra cal reviure el sentit de poble que ells donen per suposat, i per què no, el de família cristiana. Participar en aquesta essència comunitària de la vida de Déu, sentir-nos poble i sentir-nos família de Déu perquè en aquesta vida cal redimir, cal consolar, cal guarir, cal recuperar, cal recrear. En definitiva, som convidats a fer possible que el teixit social esdevingui un teixit fratern. I fer-ho no sols, sinó en companyia, en comunió, com a Església diocesana. És temps per esdevenir servidor del nostre poble”.

Després d’això, el torn de les salutacions: primer els preveres que han seguit la cerimònia des dels laterals de la catedral. Després, les autoritats –el cap de Govern i bona part dels ministres, els síndics i consellers, els presidents del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial, i els cònsols, per part andorrana, i el president de la Generalitat i els alcaldes de Seu i Tivissa, entre les catalanes, i per no allargar-ho molt. I finalment, com sempre, el poble, que havia format una llarguíssima cua que arrencava a la porta de la nau i que serpentejava pel passadís central.

Una jornada històrica, com no es vivia a la catedral des de l’ordenació del bisbe Joan Martí, el 31 de gener del 1971, i que posa un punt i a part en la trajectòria de Serrano, ordenat prevere el 2002, que va començar la seva carrera pastoral el 2009 com a rector de les parròquies de Sant Andreu i de Sant Pere, a Vandellòs, i que el 2012 es va enrolar a la Nunciatura Apostòlica, on ha servit com a secretari a Moçambic, Nicaragua i Brasil i, a partir del 2019, com a conseller a la secció per als Assumptes Generals de la Secretaria d’Estat del Vaticà.

El lema del seu pontificat serà Ut Vitam Habeant, (Perquè tinguin vida), versicle de l’Evangeli de Sant Joan: Déu va venir al món perquè la humanitat tingui vida, i la tingui en abundància. Aproximadament, és clar.