La primera porta a la qual va trucar Albert Pujal va ser la de Benigne Marquès. L’arxiver capitular de l’Arxiu Diocesà d’Urgell, home afable i bondadós assabentat de les intencions de l’estudiós li va dir:  “Déu n’hi do, l’embolic en el qual s’ha posat!”. Ho ha comentat durant la presentació, que ha aplegat autoritats i alguns dels seus informadors, no tots, perquè alguns, malauradament, ja no hi són.

Ha obert l’acte la subsíndica, Sandra Codina, resident a Ordino, la parròquia de l’autor del llibre, de Cal Gené d’Arans. Codina ha recordat altres llibres de Pujal, com La farga de Cal Pal, paradigma per exemplificar els casos de tantes famílies d’Andorra i la seva evolució.

La susbsíndica ha subratllat la importància de les pastures d’hivern i altres aspectes de la ramaderia, com ara l’exportació del bestiar oví. Tot seguit, l’alcaldessa de Ribera d’Urgellet i presidenta del Consell Comarcal de l’Alt Urgell, Josefina Lladós, ha entrevistat Pujal. Tots dos van col·laborar en el treball La domus del Consell de la Terra, que va aconseguir un accèssit al Premi Principat d’Investigació Històrica l’any 2007.

Lladós ha demanat brevetat a Pujal, una cosa que no aconseguiria ni Tom Cruise a Missió Impossible. Ha quedat clar que el volum de 455 pàgines no és  un llibre de butxaca, ni el regal ideal per Sant Jordi, que és més aviat un llibre de consulta per a una biblioteca o per a un centre d’estudis. Pujal hi va començar a treballar fa 35 anys, però els darrers cinc han estat d’una feina molt intensa durant els quals va anar a cercar la informació a les persones més adequades a cada lloc.

Pujal ha fet una introducció sobre la serralada pirinenca i el seu marc. “Va de Sant Pere de Rodes al País Basc”, ha comentat, i ha efectuat un repàs a la història del país destacant el pas de l’agricultura al procés d’industrialització amb l’arribada de les fargues i uns nous pobladors que necessitaven terrenys.

En referència a la toponímia, aquesta beu de les fonts del món romà, l’iber, el gascó o el celta. “Però això no vol dir que els que s’instal·lessin en un lloc concret fossin celtes, potser arrossegaven el lloc d’on vivien abans”, emfatitza. Segons Pujal, per fer un recull toponímic de gran abast, en un primer moment cal anar a la parla comuna, qüestionar i escoltar les persones que han freqüentat el terme, “ja sigui per la seva dedicació a l’agricultura, al pastoreig o a l’herboristeria.

El llibre està acompanyat d’unes fotografies de principis del segle XX, nostàlgia d’un país senzill de tradicions i records. Era l’Andorra de la conjunció de l’home amb la natura.

La major part de noms de lloc provenen dels manuals notarials: milers de topònims s’entrecreuen en tota mena de documents que constitueixen un estoc d’una gran complexitat entre els segles XII i XVII, que són els que inclou el volum de Pujal.

ANRIUARNER
L’autor reconeix que malgrat els esforços i l’exhaustiu treball de recerca, hi ha casos en què s’ha fet difícil arribar a una explicació totalment fiable del nom. És el cas, per exemple, a Encamp del camí que anava del Coll de Caldes a la parròquia encampadana i que és coneguda amb el nom de Ribera del riu Verner: en un document del 1566 el mateix lloc s’esmenta com a “ribera d’Anriuarner”.

Altres topònims que li han plantejat dificultats són el de Ransol, que si el lector el busca a la r no l’hi trobarà pas, o el de, costa,  que pot ser la d’una muntanya o la partida de terreny de Cal Gastó a la parròquia de Canillo, construïda pels volts del segle XIV i formada per tres peces principals, incloent-hi una era i un paller, la nit del 31 d’agost del 1943, Pere Areny Aleix, de 29 anys, va matar el seu germà gran, Anton Areny Baró, amb qui compartia el llit, d’un tret d’escopeta.    

Ja en el pròleg els autors qualifiquen el llibre de “compendi imprescindible” que el temps convertirà sens dubte en una valuosa eina de consulta.