Aquesta és una història trista amb final feliç, perquè no cal estar abonats tot el dia al tremendisme. És la història del Pirata, un border collie que avui té quatre anys i que viu estupendament amb la seva família d’adopció. No sempre va ser així. L’any passat per aquestes dates vivia a la gossera. Hi havia arribat després de passar els seus dos primers anys tancat en un hort, sol amb un altre gos. Aquesta era tota la seva vida social. Els banders van haver d’intervenir per retirar-ne la custòdia al propietari i va acabar a la gossera. Una primera adopció va sortir llufa, va tornar a la gossera, i l’any passat va tenir tota la sort que la vida li havia negat fins aleshores: el Pirata era el gos que li va tocar al fotògraf Emili Prenas, que participava al calendari solidari de l’associació GosSOS: ja saben, un quisso per mes i un per fotògraf, i els beneficis, per als programes d’atenció als gossos abandonats. Va ser conèixer-lo a la sessió i que sorgís entre els dos el que el meu amic Emili defineix tímidament com un amor a primera vista. Caní, però amor. I cap a casa. “L’adaptació no va ser fàcil però avui és un més de la família. Per raça hauria de ser un nervi, però és la cosa més tranquil·la del món. Quasi un moble. Ara bé, quan veu un nen i una pilota, i no et dic si veu un nen amb una pilota, ja la tenim. No sabem què li va passar de petit, però el cas és que hem d’anar evitant els parcs infantils. Però val la pena”.

El cas del Pirata és la prova fefaent que els calendaris solidaris serveixen per a alguna cosa més que per posar de cara a la galeria. El de l’any que ve, 12 gossos, 12 miracles, es posa avui a la venda a la Fira, 10 euros l’exemplar, i es tracta que hi busquin el seu Pirata. Tenint en compte que a la gossera hi ha ara mateix 32 gossos residents, als dotze que surten al calendari els ha tocat la grossa. Se’ls busca preferentment casa d’adopció, però es valorarà també l’opció d’acolliment temporal. N’hi ha que ho tindran francament fàcil, diu el director de la gossera, Jesús Cardesin. És el cas de la Nesta, que no per casualitat ha merescut els honors de portada: té deu mesos de res, és activa, llesta i carinyosa, i va acabar a la gossera perquè a la seva anterior família convivia amb un altre gos d’edat avançada i als propietaris els era impossible atendre-la com necessita. Tampoc tindrà poblemes la Kiara, cinc anys, “molt noble i que es relaciona molt bé amb persones i altres gossos, fins i tot amb els gats”. Va ser capturada a la muntanya, probablement formava part d’una canilla de caçadors i es va perdre, o no la van esperar. No portava xip, ningú la va reclamar i fa tres mesos va ingressar a la gossera.

Els que no ho tindran tan de cara seran els animals més grans i els gossos de races (potencialment) perilloses, o GPP. I per això el Jesús n’ha colat uns quants al calendari. És per exemple el cas del Vàndal i de l’Otto, tots dos GPP i que necessiten per tant un propietari que hagi passat el curset ad hoc i obtingut l’autorització de banders. És un tràmit –dues hores, gratuït en cas d’adopció– però és clar, no tothom està disposat a passar-lo.

I hi ha per acabar els padrins, gossos per sobre dels 10 anys, que encaren el tram final de la seva vida i que demanen propietaris especialment devots i implicats per cuidar-los. Com la Coco (9), el Yuli (10), el Tom (10) i la Prescila, la més veterana, que com la majoria arrossega una bona motxilla: l’últim propietari va morir, es va quedar sola unes setmanes al taller, els veïns l’alimentaven però quan va arribar el fred la van haver de portar a la gossera: “Té caràcter i és un pèl tossuda, però també amable, i necessita una família sense nens i que pugui cuidar-se’n. Un dels casos més urgents perquè ja porta tres anys amb nosaltres, i no és lloc per a ella”.