Un any després de l’inici de la pandèmia el titular de la cartera de Salut repassa l’experiència viscuda. No es penedeix pràcticament de cap decisió presa, però lamenta algunes de les restriccions que s’han hagut d’adoptar en determinats sectors. Igualment, assegura que en tot moment hi ha hagut bona entesa entre tots els membres del Govern i que ha estat fàcil l’equilibri entre economia i salut.

Un any de pandèmia. S’imaginava que un any després encara estaríem així?
No. Després d’acabar el confinament de la primera onada dèiem que ens havíem de preparar perquè havíem de trobar la manera de conviure-hi quan això tornés. Crèiem que si seguíem unes mesures de distanciament social, de protecció amb mascaretes, d’higiene i a més érem ràpids amb el diagnòstic i ràpids amb el rastreig, amb això es podria mantenir un equilibri per tenir una vida el més normal possible. Això és el que m’imaginava.

Però no ha anat ben bé així.
Hi va haver coses que van sorprendre. No pensàvem que el rebrot fos tan ràpid durant l’estiu, pensàvem que seria més cap a la tardor. Diria que és més complexa la gestió de la segona i tercera onada, que la primera. La primera va ser una decisió molt i molt difícil, que vam prendre tots amb un consens absolut, que pesava molt, però comparat amb ara, que estàs sempre pendent de si pots obrir una mica més o no, si has de tancar... T’aixeques cada matí mirant quants casos tens. Bé,  això des del març passat. Cada matí tinc aquesta obsessió.

Quin record té del 12 de març del 2020?
Recordo un consell de ministres que va ser molt llarg, en què es va debatre tot i que el cap em va dir: “Tu parlaràs l’últim i, per tant, el que diguis tindrà molt pes en la decisió”. Vaig sentir una responsabilitat com no havia sentit a la meva vida sobre meu! Però també recordo una cosa que per a mi va ser molt important, que és que hi va haver un acord unànime amb el que vam decidir. No hi va haver tensions. I això penso que és molt important perquè en no haver-hi diferències les decisions es van prendre de forma molt ràpida i contundent i crec que és el que ens va salvar del col·lapse sanitari.

Aquella decisió va marcar el desenvolupament de la pandèmia al país?
Jo crec que sí. Si ho haguéssim retardat una setmana o cinc dies més, hauríem arribat a passar dels 20 o 25 pacients ventilats mecànicament i en aquell moment teníem capacitat teòrica però no real de ventilar aquests malalts. Per tant, penso que va ser cabdal tancar el dia que vam tancar. Va ser una decisió contundent, ràpida, i que jo crec que ens va salvar d’un col·lapse sanitari i de tenir molta més gent malalta, moltes més víctimes i molta més gent amb seqüeles.

En un moment de desconeixement com era aquell, com es preparen per sortir a convèncer la població d’unes mesures que potser ni vostès mateixos estaven segurs que funcionarien?
Potser estàvem més convençuts del que sembla. El SARS-CoV-2 ha sigut una malaltia molt nova i ens ha sorprès en alguns aspectes, com ara la capacitat que té de transmissió en persones sanes. Però sí que teníem informació, jo potser perquè em moc al món de la medicina, tinc amics arreu d’Espanya, tinc algun amic a Itàlia, parlava amb tots i teníem molt clar que això era molt gros. Llavors vam tenir molt clar que la decisió era aquesta.
I quan tens clar que la decisió és aquesta, que és una decisió clàssica en totes les pandèmies, és més fàcil convèncer. I crec que la gent es va convèncer. També s’ha de dir que crec que vam ser molt decidits, i quan ets decidit per convenciment, t’és més fàcil explicar-ho.

A nivell personal, quan pensa quan li van proposar ser ministre de Salut, s’ha penedit d’haver dit que sí?
En aquells moments em plantejava si baixar el ritme i jubilar-me, o ficar-me en embolics, i va ser ficar-me en embolics. Quan ha vingut la pandèmia dius: “Ostres, què faig jo aquí?” Però després, analitzant-ho, el sentiment majoritari meu, perquè amb tant de temps les emocions a vegades pugen i baixen, és que em sento més confortable estant al davant que mirant-m’ho. Ho tinc molt clar. Prefereixo estar al capdavant, inclús amb la responsabilitat que té prendre les decisions, que no estant-m’ho mirant o estar de director assistencial del SAAS, que segurament no hi hauria estat, hauria estat al meu despatx tornant a fer de pneumòleg. Però també és un repte professional i humà.

Potser ha estat un dels ministres que s’ha fet més proper, sobretot pels dies que li va tocar estar confinat a casa. Com va viure aquesta experiència?
Jo ho he viscut molt bé i de forma natural perquè soc una persona propera, que no m’agrada mantenir les distàncies amb les persones i ve derivat de la meva feina com a metge. I de fet, m’he sentit com el metge de la ciutadania, que a part de buscar les solucions al problema, també has d’informar i acompanyar. M’he trobat amb aquesta situació, però amb una malaltia que pot afectar molta gent i que per tant també has de prendre decisions, buscar com la pots controlar, i alhora has d’informar de forma molt propera i de forma molt entenedora tots els ciutadans. I és cert que el fet que primer em quedés confinat per un contacte i que després jo també caigués malalt, va fer que em mostrés més com soc i que veiessin que casa meva no és cap cosa rara. El moment amb el gat em va apropar als ciutadans i als infants.

Deia que en les primeres decisions no hi va haver fissures. Ha estat difícil l’equilibri entre salut i economia?
Crec que molt menys del que la gent s’imagina. És obvi que hi poden haver punts de vista diferents en el si d’un govern, i més quan la situació és tan delicada, però en general tots ens hem entès molt bé. Soc un ministre responsable de la salut del país que té molt clar que sense economia no hi ha salut. Podria dir de forma més confortable per la meva gestió que hauríem d’estar tancats tota aquesta segona i tercera onada, però això tindria unes repercussions sobre la salut mental de les persones i ja tenim prou impacte econòmic. També mesuràvem amb molta precisió com anava cada cosa que obríem i tancàvem, i com que això es produïa d’una forma transparent, no hem tingut tensions. Realment ha estat un Govern molt unit en les decisions que ha pres.

Quin ha estat el pitjor moment?
N’hi ha hagut diversos. Els pitjors són quan he de començar una roda de premsa donant el condol a alguna família o amics de persones que hem perdut. També els moments d’angoixa veient que cada dia pujaven els malalts a l’UCI i que no sabies si en sortirien o no o si es col·lapsaria l’UCI. O quan veies la dificultat que tenies i no sabies si et podries dotar de diversos elements que necessitàvem, com els EPIs, alguns medicaments, els ventiladors mecànics... Va ser una tasca molt complexa en un món que s’havia deshumanitzat lluitant els uns contra els altres per aconseguir material, i nosaltres som molt petits.

I el millor?
De bons moments n’hi ha molts. Però el moment que tinc gravat és el primer dia que vaig sortir a passejar, quan a l’abril vam obrir en dies alterns, i vaig veure com famílies passejaven amb els seus fills i estaven tots com si trepitgessin la lluna. Em venien llàgrimes als ulls. I n’hi ha hagut altres.

Quins destacaria?
Quan hem vist la solidaritat de moltes persones, els voluntaris, la tasca de la Creu Roja, o veure les persones que sortien de l’UCI. O un dia, a cinc minuts d’entrar a una roda de premsa, que l’alcalde de la Seu deia que tenien una senyora d’uns 70 anys que s’estava aturant i que no tenien ventilador, que Lleida estava saturat i que a Barcelona tampoc. I que per tant, o la ventilàvem nosaltres o aquella dona es moriria. Li vaig dir puja-la corrent. I la senyora va arribar aquí, va fer una aturada quan pràcticament entrava a l’hospital, se la va poder remuntar, se la va ventilar mecànicament i al cap de dues setmanes sortia de la ventilació i aquesta dona està bé a la Seu. Són moments d’aquests, la desgràcia sempre porta moments bons i s’ha de ser resilient i treure partit de l’adversitat.

Hi ha alguna cosa amb què es van equivocar?
És difícil. A vegades hi penso i pot semblar presumptuós dir “no m’he equivocat en res”, segur que m’he equivocat, però no tinc el concepte que ens hàgim equivocat gaire. Els cribratges poblacionals, que van ser criticats, vam fer bé, van servir per saber quin impacte va tenir la pandèmia i ens serveixen ara per a la gestió perquè sé quanta gent està protegida. Avançar-nos amb la TMA ens va permetre ser molt ràpids en el diagnòstic. També el rastreig el vam reforçar, potser sí que a l’inici... però no teníem altra manera de fer-ho, vam haver de contractar la gent a través de diferents canals i era una mica de desordre, però he d’agrair a aquestes persones perquè han tingut una professionalització progressiva. No em penedeixo pràcticament de res.

I en la gestió de la segona i tercera onada?
Guardar l’equilibri entre economia i salut ha estat molt complex. Més que de què em penedeixo em sap greu haver hagut de tancar els bars, però crec que s’havien de tancar en aquell moment, em sap greu que estigui tancat l’oci nocturn, sap greu obrir parcs infantils exteriors i els interiors no, perquè afecta una sèrie de persones, però està fonamentat amb raons epidemiològiques. Em saben greu algunes decisions que he de prendre. I amb les vacunes he sigut molt criticat, però només teníem tres camins: tenir una relació directa amb una farmacèutica, que ho vam provar però no ho vam aconseguir, fer-ho amb acords amb altres països, com hem fet amb França i Espanya, o anar a través d’intermediaris.

Aquesta última no era una via segura, ha dit molts cops.
Ens van oferir vacunes gent seriosa i gent no tan seriosa. D’ofertes de milions de vacunes n’hem tingut, però no ens podien garantir que fossin lots fabricats amb el procediment adequats ni garantir el transport i la cadena del fred. Per tant, vam voler buscar vies serioses, prioritzant que fos un producte segur i eficaç. Potser hem tingut les vacunes unes setmanes després, però les tenim amb seguretat i arribarem a assolir el mateix nivell de vacunació i en el mateix període de temps que els països de l’entorn.

Les vacunes, són la gran esperança?
Sí, estic molt optimista. No ho estava tant fa un parell de mesos perquè no sabia ben bé què passaria amb les vacunes, però el fet que diguin que a Escòcia han disminuït un 94% les hospitalitzacions és brutal. Estan dient que això funciona, és una dada indirecta però important. Això m’ha donat molta esperança.

Notarem canvis aviat?
Estic convençut que aquest estiu serà molt bo, tant a nivell de salut com d’economia, i que la pròxima tardor-hivern, i espero no equivocar-me com l’últim cop que em vaig equivocar d’un tros, serà una tardor-hivern que potser portarem mascareta en espais tancats, que tindrem un grau d’immunització molt alt i si el virus no fa coses estranyes amb variants rares, complexes, que no responguin a les vacunes, podrem fer una vida a nivell econòmic normal i a nivell social pràcticament normal, amb algunes limitacions que ens posarem nosaltres. Però estic optimista de cara al futur.