‘Per què?’ o ‘Quina influència he tingut jo en la seva decisió?’ són dues preguntes recurrents dels autoanomenats ‘supervivents’, és a dir, els familiars i amics més directes de les persones que se suiciden, que patetixen un procés de dol molt més intens que en qualsevol altre cas, ja que s’hi afegeix la culpa del que ha passat, segons ha explicat avui, a la sala d’actes de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell, la doctora en psicologia, Cecília Borràs, que va perdre el 2019 el seu fill de 19 anys.

Abans de la seva intervenció, el cap de l’àrea de Salut Mental, Carles Mur, ha parlat de “problema de salut pública”, ja que “estem davant la primera causa de mort prematura, amb la corresponent pèrdua de la qualitat de vida dels supervivents”. I s'ha atrevit amb una dada força demolidora: s’han arribat a perdre fins a 775 anys de vida en quatre anys. També ha parlat la presidenta de la fundació Marc GG, Rosa Galobardes, que ha assegurat que la mort del seu fill “havia servit per alguna cosa”, en referència a la gent que ha pogut ajudar des d’aleshores.

Però tornem al procés de dol. D’entrada, Borràs ha volgut aclarir que es tracta “d’un procés natural”, pel qual és important rebre un suport precoç orientat a disminuir l’impacte del trauma i reduir l’estigma. “Vaig sentir un pes silenciós”, ha revelat en contraposició amb les pèrdues per malaltia o accident. Aquest pes silenciós es dona també perquè “hi ha incomprensió”, ja que “la mort per suicidi és la mort de la qual tothom en sap i pot interpretar, i això ens pertorba moltíssim, perquè ens sentim qüestionats com a cuidadors”, ha lamentat.

El dol, en ser en aquest cas un procés tan complex, es pot complicar i pot derivar en una despressió. Per això, cal treballar el sentiment de culpa, i “la millor manera de treballar-lo és en grup, perquè veus com l’altre se sent culpable i així pots confrontar la teva culpa amb l’altre persona”, amb l’objectiu de “conviure sense aquesta culpa”. Segons la doctora en psicologia, “es pot i s’ha de parlar del suïcidi, hem de treure el tabú”, perquè “s’ha de tenir en compte que passa en la normalitat de qualsevol família”, ha assegurat.

Deixant el dol dels que es queden i anant a l’arrel del problema, “s’ha de tenir clar que no ho fan per cridar l’atenció, sinó per demanar ajuda”. En aquest punt, Borràs ha apuntat que les persones que es lleven la vida normalment avisen abans de fer-ho. I quines són les alertes? ‘No puc més’, ‘Estaríeu millor sense mi’ o ‘Tinc ganes de dormir i no despertar-me’, en el sentit de “verbalitzar un desig de no estar viu, possiblement no de mort”, ha precisat. “Si passa el temps i no hem estat atents, ja no es tornarà a obrir, perquè té por d’aquest patiment que es fa més gran”. A més, “hi ha amenaces de l’estil ‘un dia faré alguna cosa’ o bé una conducta estranya, com si no fos ell”. En aquest punt, un consell és intentar que parli amb una persona desconeguda, perquè “no se senti jutjat”, ja que “validant el seu dolor, podem arribar a salvar una vida”, ha assegurat. En aquest sentit, el telèfon habilitat a Andorra “va bé”, perquè “es pot prevenir amb la paraula, des de la calma i la serenor, de manera que l’afectat es pugui obrir i demani ajuda, una manera d’agafar-se a la vida”. Almenys hi ha un bri d’esperança.