“Llegir és un substitutiu de la vida. I no en tingueu cap dubte, és molt millor viure que llegir”. Així s’expressava Lluís Racionero en una entrevista el 2003, dos anys després de rebre a Andorra el premi Carlemany de novel·la per L’últim càtar. Ahir va saltar la mort de l’escriptor, economista, urbanista, arquitecte i director durant un temps de la Biblioteca Nacional d’Espanya, nascut el 1940 a la Seu d’Urgell.
Racionero, que mai va deixar perdre del tot la relació amb la ciutat on va néixer, i per a la qual va concebre els claustres del Parc del Valira (una reproducció dels de la catedral de Santa Maria), va estudiar Enginyeria i Econòmiques a la Universitat de Barcelona i va obtenir una beca per ampliar estudis a la Universitat de Berkeley (EUA), on es va doctorar en Urbanisme. Va ser professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i professor convidat al Churchill College de Cambridge (Anglaterra).
En l’àmbit públic, el 1992 va encapçalar la llista d’ERC per Girona a les eleccions al Congrés. El 2001 va ser nomenat director de la Biblioteca Nacional, a Madrid, després d’haver treballat quatre anys a París.
Entre les seves obres literàries destaquen Cercamón, basada en la presència dels càtars al Pirineu a l’Edat Mitjana, i Sobrevivir a un gran amor, seis veces, inspirat en la seva vida personal. Entre les dones amb qui va compartir la seva vida hi ha la doctora Elena Ochoa i María Vidaurreta.
En l’àmbit literari i en relació amb el premi que va rebre a Andorra, Racionero va ser protagonista d’una polèmica al moment, després que dos historiadors l’acusessin de plagiar-los el títol del llibre, un afer que va aixecar força polseguera va arribar als tribunals.
