Quan es pensa en accessibilitat universal ve a la ment que no hi hagi obstacles insalvables perquè tothom pugui accedir a un determinat espai, és a dir, que no hi hagi barreres físiques. Però l’accessibilitat universal no es només això. Cal tenir en compte altres tipus de barreres, si es vol més invisibles, però que tenen la seva importància a l’hora de facilitar o no, com el cas que ens ocupa, un accés equitatiu a la cultura que es mostra als museus. Aquesta és una de les conclusions del treball de final de màster de la docent i investigadora de la Universitat d’Andorra Íngrid Blanc, que ha publicat recentment un article a la revista ICOM Voices sobre la implantació de l’accessibilitat universal en els museus d’Andorra. 

Blanc explica que ha fet aquest estudi per respondre la pregunta inicial següent: són accessibles els museus del Principat? Per fer-ho, es va servir de l’autoetnografia, observant les seves pròpies experiències com a mare d’un fill amb discapacitat i de “com el meu fill amb discapacitat vivia els entorns culturals i, per tant, si adquiria o no el gaudi i la possibilitat d’accedir a la cultura”. I va triar dos museus: un 100% públic, la sala d’exposicions del Govern, i un altre que conjuga públic i privat perquè forma part del patronat de la Fundació Museand i té una marca molt potent: el Carmen Thyssen. A partir d’aquestes dues vivències va fer un diari de camp sobre la posada en escena en aquests dos espais tan diferents i analitzar així “si els elements facilitadors a l’accés a la cultura eren suficients o no”. Per fer l’estudi va fer cinc entrevistes: al gerent de Museand, al cap d’Acció Cultural, a dues tècniques de l’equip de producció del Carmen Thyssen i a la persona que va redactar el Pla estratègic de Cultura del Govern perquè en aquest document es posa com a fita l’accessibilitat universal.

Tornant a les conclusions, la principal és aquesta: “queda molt per fer, un recorregut molt llarg”, diu Blanc. Perquè a vegades quan es dissenyen els espais i entorns culturals no es tenen en compte tots els públics”. I quan es refereix a tots el públics, “no només parlem de persones amb discapacitat intel·lectual –puntualitza– sinó a vegades de persones més grans, més petites, més joves, més baixetes, més altes, amb les cames cansades, problemes de visió...” Cal allunyar-se, remarca, de la idea de públic ideal perquè tothom pugui accedir a la cultura. No des del paternalisme, sinó des de l’equitat. Per enderrocar barreres cognitives i sensorials cal fer proves, comptar amb l’opinió del teixit social. I cal sobretot temps, deixar reposar, coure a foc lent els projectes, una pausa que en un món tan accelerat costa de trobar.