Sessió de teràpia i autoconeixement a Els colors de l’ànima, el centre de Ramon Alsina a la Seu d’Urgell. Les emblemàtiques joguines que han encisat generacions d’infants serveixen aquí com a “eines projectives” dels trets inconscients de la personalitat. ‘Playteràpia’, se’n diu.

“Anem per feina amb un exemple pràctic: tria una figureta de la capsa i t’explico.” La periodista no remena gaire i treu una nina rossa, vestida de vermell i amb un aire així com despectiu, mirant per sobre l’espatlla. “Ara col·loca-la sobre la taula”. Fet, diu la redactora, mirant-se’l entre divertida, expectant i un xic refractària. Així començaria una de les sessions de teràpia, autoconeixement o coaching de Ramon Alsina Artigues a  Els colors de l’ànima. El seu mètode és la Playteràpia, és a dir, l’ús de les mítiques joguines.
    
Les figuretes funcionen, argumenta Alsina, com a “eines projectives” que serveixen perquè el client externalitzi una imatge interna, la tregui de l’inconscient. Igual que als infants els poden fer expressar-se mitjançant dibuixos, aclareix. “Les paraules no acaben de dir-ho tot. Igual que es diu que una imatge val més que mil paraules, jo dic que una figura de Playmobil revela més que mil respostes”.
    
Tornem, doncs, a la nina triada a l’inici del text. Funciona, explica el terapeuta al conill d’Índies, com un avatar, una projecció inconscient de l’interior, una imatge que s’escapa del control del vigilant hemisferi esquerre del cervell. “Per exemple, quan he demanat que posessis la nina sobre la taula, veus on és?”, pregunta, advertint que ha quedat bastant a prop del bord. I? “No se t’acut pensar que potser et sents al bord de l’abisme en la teva vida diària?” La interpel·lada reflexiona. Mai no s’ho havia plantejat. O potser és que el braç no li donava per a més? Continuem. “I la postura de la nina? Què et diu?” Home, un xic arrogant i prepotent si és a vegades la fictícia clienta, s’ha d’admetre.
    
Entra el terapeuta en la valoració de l’objecte triat. Voluntàriament en una sessió de debò. La tesi d’Alsina és que la figureta revela allò que cadascú voldria ser. “Què veus aquí?” Una rossa estupenda. “És el que t’agradaria ser?” Home!, quina pregunta la del terapeuta: qui no voldria ser una rossa d’ulls blaus d’1,80 d’alçada? “Qui ha dit que aquest sigui el cànon estètic que s’ha de complir?” I amb aquesta última pregunta la interpel·lada se’l mira de reüll i li etziba si mai no s’ha mirat el Vogue.

Més preguntes
Divertits i sorpresos amb l’experiment, les preguntes s’han de centrar ara en la diguem-ne validesa, fiabilitat del mètode. Perquè de teràpies i mètodes per al creixement personal, etcètera, avui n’hi ha per donar i vendre... sobretot quan es consulta Google. Com destriar el gra de la palla? “Vols dir si soc un venedor de fum? Com ho sabem? El més important per triar és fer-ne un seguiment: és cert que Internet està ple de propostes. A mi, si no em ressonen, ja no hi entro. Si no, vaig més enllà per veure si allò que et proposen té sentit i és per a tu”. Hi afegeix: “Pots anar a dinar a molts restaurants i en uns l’encertaràs i en d’altres pensaràs que t’ho hauries pogut estalviat.” Doncs el mateix, si fa no fa, a l’hora de triar una teràpia que serveixi. A banda, proposa Alsina, s’ha de valorar si la persona que es presenta com a terapeuta es mostra o no. “Si t’has de posar a les mans d’algú, que el puguis veure”. Això per començar, indica.
      
Però tot plegat sembla bastant subjectiu: avui en dia a molta gent li ressonen unes teories hiperfantasioses. “Si entrem en criteris científics estem venuts. El més important és el criteri propi”, insisteix. “I si m’estàs preguntant si soc psicòleg, et diré que no”, admet, tot i que, puntualitza, té llargs anys de formació en tècniques diverses. A banda, “si entro a quiròfan no demano el títol al cirurgià”. Bé, però hi ha uns procediments: per exercir en aquell hospital l’hi han exigit; hi ha uns procediments. “Però ja sabem que sovint els procediments se salten. Tots hem vist màsters sense estudiar.” Touchée. “Com en tot a la vida, com en periodisme, no tothom que ha estudiat una carrera està capacitat per exercir una professió”, conclou. I a la inversa, insisteix. “Per això he començat l’entrevista demanant-te que, escriguis com escriguis, no prostitueixis el que t’estic dient.” Ho hem intentat.