Era poca cosa més que un marrec i Joan Ramon Torruella ja s’ho feia venir bé per deixar-se caure pel parc de bombers de Coll de Nargó i passar-hi la tarda, curiosejant, esperant si algú li encomanava una petita tasca, a la seva mida. Avui s’integra a la caserna, després de completar la dura i llarga formació. De la mateixa fornada forma part la Maria Mas, una de les 19 dones de la promoció. De nois, 229. Les xifres canten. “I tant que m’agradaria tenir més companyes, sempre m’he sentit molt ben tractada, però amb més dones seria diferent, oi?” 
Mas i Torruella són part del petit grup d’alturgellencs que fa pocs dies completaven la formació i que s’integren a uns parcs que, com a la resta de zones rurals en general, es troben per sota de la quantitat considerada òptima. A Nargó són una desena en l’escala activa, molt per sota dels 25 que seria desitjable. Per als curiosos, a banda dels membres en actiu hi ha els aspirants, com fins ara la Maria i en Joan Ramon; els veterans, que porten 20 anys al cos o han fet els 65 anys; i per sobre dels 70 entren ja en el que denominen escala d’honor. 
Mas i Torruella comparteixen el sentiment vocacional. En el cas d’ella, és un pas per arribar a ser funcionària. “Puntualitzo que no m’agrada la paraula professional, perquè és com si tragués una mica de valor al voluntari, no trobeu? Tots dos són molt professionals, només que un és funcionari i un altre no”. En tot cas, a Nargó va més enllà del cos en si, “fem moltes activitats per al poble, fem pinya, som com una família i fem poble, ens unim”. 
El punt de ser bomber voluntari, no obstant això, té alguns atractius, puntualitza Mas: “A diferència del funcionari, que té les seves guàrdies i actua quan li toca, nosaltres sortim passi el que passi”. És clar que això suposa estar disponible 365 dies l’any i les 24 hores. És dur, “sí, però quan tens una vocació és molt agraït”. Posa l’exemple del rescat recent d’un excursionista ferit a la denominada Paret Bucòlica de Nargó: hi van actuar els GRAE, però els companys de Nargó, entre els quals ella, van poder ser-hi, en funcions de suport. “Com a funcionària no m’hauria tocat”. 
Això, la “il·lusió de fer serveis amb els companys”, és el que més ressalta Torruella, “el treball en equip, el fet que mai no estàs sol, és molt motivador”. A banda de materialitzar l’interès altruista que, indefectiblement, serveix de guia a qui vol integrar-se a un cos de bombers voluntaris. “Finalment, a mi el que més m’agrada és ajudar la gent, i per això vaig estudiar Fisioteràpia i Ciències de l’Esport”, que és al que Mas, que ara té 25 anys, ha dedicat fins ara la vida professional. “Però és que com a bomber aquesta possibilitat d’ajudar s’intensifica, perquè ho faràs probablement en una situació límit”. 
Torruella (també nargoní, de 32 anys) també es pot dir que viu bolcat en els altres, ja que és mestre. Pel que fa a ser bomber, “per descomptat que és vocacional, o ho passaries molt malament”, considera, i troba un altre element important, i és  que “t’has d’estimar el país, has d’estar-hi compromès, és primordial, perquè has d’actuar quan es cala un foc, per exemple, has d’estar disposat a anar a donar suport allà on calgui”.
Del compromís en donen fe durant la llarga formació. Són tres anys de llevar-se els dissabtes a les cinc o les sis del matí per assistir a les llargues jornades als centres de Barcelona, Lleida o les Borges Blanques. Temps que es detrau de la vida personal i familiar, a banda de la despesa econòmica, començant pels trajectes. La preparació és intensa, global, des de fer rescats d’alçada a actuar en accidents de trànsit, riscos químics o biològics. “I la pressió dels exàmens, tot plegat és molt dur, t’asseguro que no et regalen res”, apunta Torruella. “Però ho vius com un procés de creixement personal”, hi afegeix Mas.
La recompensa? “Saber que marques la diferència en la vida de la gent”, considera Mas, que confia fer-ho en un àmbit concret: ajudar a crear referents perquè més dones s’hi animin. També en Torruella tenen un mirall els seus alumnes? “Jo mai no ho he explicat a classe, però ara, és normal, quan un nen ho sap de seguida s’escampa i és cert que els crida molt l’atenció, es nota en els ulls amb què et miren”. Si  no el segueixen com a bomber sí que confia que ajudarà a inculcar aquests valors d’empatia, comunitat, solidaritat que tant pateixen últimament.