Cinc anys després, quins records en té?
Em ve al cap la por, molta por, per la sensació de no saber què ens venia a sobre.
Com a infermeres se sentien desemparades i sense una direcció clara?
A cap centre estàvem preparats pel que ens venia, ens vam trobar en un escenari molt fort perquè era un problema de salut molt greu. Va afectar molt, sobretot la gent gran, amb uns 120 residents i les quatre plantes ocupades en aquell moment.
Qui ho va encarar millor, els padrins o el personal?
La por la teníem tots, ja que teníem la sensació de no saber res del que estava passant. Quant a la gent gran, prou van tenir de patir un confinament tan llarg i no poder sortir de les habitacions. I ja no diguem quan ens vam començar a vestir amb els EPI, amb la sensació que perds tot el contacte i humanitat. Ens hi posàvem el nom però igualment no ens reconeixien. Vam tenir una sensació de desconcert i por.
Com s’ho van prendre els familiars?
Ho van viure molt malament. La sensació de tenir el teu pare o mare tancat en un problema que va afectar tota la societat. Imagina perdre tot el contacte amb la família, cap d’elles ho va portar bé. Teníem telèfons i tauletes, i aquí tots vam fer pinya perquè no perdessin el vincle amb la família.
Estaven preparats per a una pandèmia així?
No, ningú estava preparat per a res del que va venir. L’únic record que tinc des que va començar el confinament és treballar, treballar i treballar. A més, vaig agafar la Covid i vaig estar molt malalta, de baixa i tot. En aquell moment, van arribar tots els reforços d’infermeria, perquè no donàvem l’abast. Jo em trobava molt malament, mal de cap, calfreds, però no ho associava a la Covid. Encara no teníem consciència de la magnitud del que ens venia a sobre.
Es van adaptar bé a la situació o van trigar massa?
No crec que triguéssim més del compte, sinó el que vam poder amb els recursos humans i materials que teníem. No et sabria dir si hauríem pogut anar més ràpid, perquè no teníem cap referent i tampoc protocols. Arran de la pandèmia es van establir circuits i protocols per sectoritzar la residència, treballats amb el ministeri i la direcció del SAAS. I això s’ha quedat, si ara tinguéssim un brot de Covid estaríem preparats. Vam patir diverses onades i per això el centre es va quedar com a centre de referència de la malaltia.
Això va representar un afegit de responsabilitat?
Sí, tots els padrins ingressaven a la planta Covid, perquè a les altres es feia vida més o menys normal.
Les infermeres van respondre correctament?
Sí rotund. Les infermeres i tots els professionals. Es va fer pinya i ningú es va fer enrere, tothom va treballar molt.
Ho van passar malament?
Sí, clar. Nosaltres tenim un vincle d’afecte amb els residents, som com la nostra família. Quan un usuari ingressa al Cedre, és l’última etapa de la seva vida, alguns porten més de deu anys. Ho vam viure malament, però el companywrisme va ser total.
Avui en dia hi ha alguna infermera que tingui seqüeles o ho hagi hagut de deixar?
Segurament hi ha companyes que han quedat molt marcades per la pandèmia, però no tinc coneixement que cap hagi deixat la professió.
Com van aconseguir vèncer aquesta por inicial?
Al final, aquesta por els sanitaris la vencem. Per molta por que tinguem a una situació, les malalties infeccioses existeixen i existiran sempre. Clar que tenim por de contagiar-nos, però forma part de la nostra feina.
De fet, un professional mèdic no pot tenir por, oi?
No n’haurien de tenir, però som persones humanes i en tenim, com tothom.
Com es venç?
La vocació de cuidar les persones supera tots els sentiments negatius que puguis tenir. També de curar, perquè quan tens una persona amb un estat de fragilitat que pot ser que mori, vols evitar-ho.
Es confiava en les vacunes en un primer moment?
Jo sí i me les vaig posar, no en desconfio pas. De fet, administrem la vacuna de la Covid i la grip als residents que volen. No tinc motius per desconfiar-ne.
Vist en perspectiva, creu que es van cometre errors?
Errors de previsió i de gestió. Podríem haver estat una mica més preparats, però cap de les persones que hi érem pensàvem que seria una pandèmia de tal magnitud.
Es van sentir ajudades pel ministeri?
Sí. Potser al Cedre va arribar una mica tard la previsió de dotar-nos de recursos humans i materials, perquè potser es podria haver planificat tot d’una altra manera, però ningú sabia què venia i amb la intensitat que ho feia, sobretot la càrrega vírica. Ara bé, es van derivar els residents sans a l’hotel Fènix i es van fer procediments i circuits.
Avui, què canviaria?
No ho enfocaria així, sinó que hem après dels errors que vam cometre o de les decisions que vam perdre. Si ara aquest centre torna a patir una altra pandèmia o un altre confinament, ja tenim els procediments, els protocols i els circuits. Tot això ja ho tenim, així que si ara ens diuen que hem de tancar la residència, ja ho tenim guanyat.
Així, ara estan preparats?
Sí, sens dubte, estem molt més ben preparats per a qualsevol confinament. Si jo pogués tornar enrere, potenciaria encara més que els residents no perdin el contacte amb la resta del món i que no estiguin tan aïllats. El confinament pot ser necessari per aturar una pandèmia. Potser sí que ens havíem de quedar a casa, això no ho discuteixo, són directrius que va donar l’OMS, però s’ha de poder mantenir el vincle amb les relacions exteriors. Si abans teníem deu tauletes, ara en tindria cinquanta per no perdre la comunicació.
Es va potenciar la part sanitària i poc la part mental del conjunt de la població?
Sí, la soledat que vius sol a casa i no et permet sociabilitzar. Els serveis essencials, com que treballàvem i molt, no tenim el mateix record del confinament. Molta gent es va trobar molt sola.
Aleshores, es va plantejar deixar de treballar?
Hi ha hagut algun moment, durant aquests dos anys de pandèmia, que vam acabar esgotades. Mai m’he plantejat deixar la meva professió, perquè me l’estimo molt i també treballar al Cedre. M’agrada molt la geriatria i tot el que fem al Centre, amb el canvi del model assistencial anterior al més centrat en la persona actual. Va ser una època esgotadora, físicament i mentalment. Algunes companyes han quedat amb seqüeles de la Covid, però han tornat a treballar.
Els treballadors es van confinar amb els residents en una residència de fora del país. Què li sembla?
És admirable. Deixar la família, els fills o el gos, no puc dir una altra paraula.
I eficaç?
No conec en profunditat aquest cas concret, però crec que en la primera onada no hi va entrar la malaltia.
Les residències van ser un focus de tensió rellevant durant la pandèmia. Estava fonamentat?
Clar, nosaltres vam patir el percentatge més alt de defuncions. Tant com el SAAS va poder, van dotar de recursos la residència, amb més infermeres, auxiliars i metges. Precisament, vam tenir un munt de metges fent atenció continuada, i no donaven l’abast. Es van rebre moltes crítiques, algunes fonamentades i d’altres no, però s’ha d’entendre el context d’aquestes crítiques. La inseguretat de les famílies i de la societat en un centre que està tancat és lògica, perquè dubten sobre si està menjant bé o està deprimit.
La societat pensava qualsevol cosa, hi havia una mica de paranoia.
Hi havia molta paranoia i molta preocupació. La desinformació genera confusió.
Suposo que deu ser molt diferent afrontar una pandèmia sent directora que infermera rasa?
Es viu d’una manera molt diferent, amb molta pressió i molta responsabilitat. Com a infermera tenia al meu càrrec els meus pacients i feia totes les tasques assistencials que tocaven, però quan ets coordinadora o directora tens una càrrega de gestió immensa, amb paperassa i de coordinació dels recursos humans.
Li agradaria tornar a ser infermera rasa?
Ja porto quatre anys de coordinadora i un de responsable, una etapa de la meva vida que no serà per sempre. I sí, tornaria a ser infermera, sens dubte, i a més tornaria a ser infermera aquí al Cedre, perquè m’agrada molt la gent gran.
De la pandèmia, què s’ha quedat de bo i de dolent?
Per sort, l’ésser humà té la capacitat de superar tots els obstacles que ens presenta la vida. D’un temps ençà, ja no es parla massa de la Covid, no és com fa dos anys que teníem aquest neguit. Ara ja no tenim casos de la malaltia, només l’any passat, però molt lleus, i en això les vacunes hi tenen alguna cosa a veure. Crec que s’ha quedat la humanització, cosa que és molt important per a la sanitat. No només estem per curar la malaltia, sinó que s’ha de tenir en compte la persona, en l’aspecte social, emocional i espiritual. La part física i la part mental.
Abans de la pandèmia, la humanització no es tenia tant en compte?
Sí que es tenia en compte, però la pandèmia ens ha fet anar més enllà. Hem d’entendre les persones no només com un cos malalt.
De dolent?
Potser el sentiment de por que torni a passar alguna cosa semblant.
I el fet que ara si algú es troba malament el volem enviar a casa en lloc d’empatitzar i atendre’l?
Tenim por de contagiar-nos. A mi m’ha passat tres vegades, una al Cedre, una altra de vacances i una tercera per un familiar. No podem anar pel món separant-nos de la gent perquè tingui tos o mocs, perquè no només hi ha la Covid, sinó qualsevol virus respiratori pot ser molt contagiós.
