Segons explicava Javier Torres fa uns anys a Cristina Jolonch a La Vanguardia, aquell àpat improvisat va ser sorprenentment bo. I així va néixer una de les primeres connexions dels germans amb el Principat, una relació que ha anat sumant capítols al llarg del temps i que aquest dissabte passat va viure una nova entrega, en forma de sopar, al restaurant de Pessons, a Grau Roig (Grandvalira).
Fa temps que la presència de cuiners de prestigi ha deixat de ser una raresa a Andorra. La gastronomia puja de nivell, i en aquest context, la visita de Sergio Torres al capdavant dels fogons no fa més que reafirmar aquest moment dolç. El menú, servit en un entorn de muntanya i neu, respirava mediterrani pur, l’ADN de la Cocina Hermanos Torres, reinterpretat amb sensibilitat i respecte pel paisatge andorrà.
És evident que menjar l’obra d’aquests xefs fora del seu hàbitat natural –aquells 800 metres quadrats de restaurant amb una cuina que n’ocupa el 70%– no pot oferir la mateixa experiència. Però el gest s’agraeix, i el resultat també. El refugi de Pessons té encant, és acollidor i genuí, però juga una altra lliga. I això condiciona. Alguns plats, malgrat tot, van brillar amb llum pròpia.
Un dels més memorables va ser un bombó de brou de piparres amb seitó fumat: una autèntica “gilda” en miniatura, un esclat de tècnica i intensitat que sedueix al primer mos. També van destacar la crema de ceba de Fuentes amb tòfona i parmesà envellit, i uns exquisits pèsols llàgrima del Maresme amb brou de pernil ibèric i migas del pastor. Tots dos, plats de territori, de producte noble i cuinat amb sensibilitat, equilibrant textures i sabors amb una afinació quirúrgica.
Sergio Torres no només va oferir una mostra selecta de la seva cuina, també va gaudir del cap de setmana andorrà explorant la gastronomia local. El vam veure al Don Giovanni del Park Piolets i a La Cort Popaire, d’Àlex Kinchella. “M’agrada Andorra, i s’hi menja bé”, comentava. I ho diu algú que sap què és menjar bé.
