“No tinc casa”. Qui assegura això és l’Anais Aleix O’sullivan. Té 33 anys, és andorrana, fa deu anys es va treure el títol d’Infermeria a la Universitat d’Andorra (UdA) i ara treballa per a Metges Sense Fronteres (MSF) França. Fa un parell de setmanes va arribar de Gaza, on ja hi havia estat el 2021, juntament amb d’altres països en guerra o que n’hi ha hagut, com Sudan, Haití, República Centreafricana o el Txad. De moment, s’ha establert a l’Arieja, on viu la seva mare, i des d’allà visita familiars i amics en espera d’una nova destinació. Ara mateix, té un contracte d’un any per urgències, amb rotacions d’entre sis i vuit setmanes.

“M’avorreix la rutina, de moment em va bé aquesta vida nòmada i fins que no em cansi ho faré, és com una addicció, la meva feina”, afirma. A més, afegeix, “un s’acostuma, ja que potser no són els llocs més atractius del món per a alguns, però la gent és espectacular i coses que hi he pogut viure no ho hauria pogut fer enlloc més”. És una feina remunerada, tot i que no paguen massa, en el seu cas el sou mínim francès, perquè l’ONG prioritza la remuneració del personal local i els recursos per atendre els pacients, com ara medicaments. 

Al centre de la Franja de Gaza, l’Anais ha ajudat a obrir un hospital pediàtric i un centre de salut. “Sensació de perill no n’he tingut, perquè els bombardejos formen part de la vida quotidiana, t’hi acostumes i arriba un moment que no els sents”, tot i que “puges a la terrassa i veus caure les bombes i el núvol de pols, la màgia del servei és adaptar-se”, relata.

Les persones afectades directament pels bombardejos no acudeixen als dos centres oberts per l’equip de l’Anais, ja que no disposen de cirurgia, sinó les víctimes indirectes, com els nens, la major part dels quals amb infeccions de pell o respiratòries, problemes de salut mental, otitis, diabetis i hipertensions, perquè només tenen aigua salada i no hi ha sabó. En concret, al centre de salut una tercera part són nens amb malnutrició, motiu pel qual han obert l’hospital pediàtric. Fins ara només n’hi havia un a prop, que va ser bombardejat, i estava al 200 o 300% d’ocupació, amb mancança de cremes i antibiòtics.

“La situació és alarmant, amb cases destrossades i les zones on abans no hi havia res, ara hi veus gent vivint en tendes, els que tenen més sort, o simplement amb un plàstic de sostre i una estora a terra, amb condicions deplorables”, lamenta. A més, “els que s’han quedat sense família no tenen lloc on estar-se, hi ha molta destrucció, no hi ha paraules per descriure-ho, està irreconeixible, sobretot per als que hi hem estat abans i hem vist com era”. Així, recorda que abans hi havia camps en què els palestins cultivaven dàtils i tomàquets per guanyar-se la vida i ara alguns han de viure al costat del mar.

En un moment en què la catàstrofe que han provocat els aiguats del País Valencià i l’ajuda en forma de voluntaris i de material enviat des de diversos països, la situació al Pròxim Orient ha quedat una mica en segon pla, tot i que sovint va traient el cap en l’actualitat en forma de males notícies. “Costa de veure companys de feina que abans eren tan feliços i ara estan com estan”, lamenta l’Anais, que ben aviat tornarà a una zona en conflicte. Una feina imprescindible.