Va ser un Torpédo 4M, aleshores –parlem del 1913– un model recentíssim de la casa Clément-Bayard, el primer automòbil que va circular oficialment per la carretera general. Des d’Espanya, és clar, i en direcció a la capital, perquè per l’altre costat la cosa s’havia avançat un parell d’anys. Al 13 d’agost del 1911, exactament: a bord d’un Doriot, Flandrin & Parant (DFP) de quatre cilindres, i el mèrit cal posar-lo al sac del doctor Gommà i del bon Builles. Però tornem al 1913: som al 24 d’agost, i el Torpédo es devia quedar a 150 metres de l’actual plaça Benlloch, que era on fins aleshores arribava la carretera.

El bisbe havia pujat a inaugurar la carretera i, en realitat, qui conduïa no era l’Excel·lentíssim Senyor Copríncep sinó el seu xofer, l’urgellenc Amadeu Sales, però és evident que ho feia diguem que per delegació. Les dades –el model de l’automòbil i la identitat del primer conductor– ja les havia aportat Albert Villaró anys enrere, i Alan Ward, friqui dels cotxes antics, ho corroborava al Gong de dijous passat, però generava de passada un intens i suculent debat a les xarxes socials. El dubte el va suscitar Casi Arajol, que va tirar d’hemeroteca per posar en òrbita el Renault DX de 18 CV amb què una família valenciana –de cognom García– havia obsequiat l’abril del 1913 el bisbe Benlloch pel 25è aniversari de la primera Missa.

La proximitat de les dates podia fer pensar que l’automòbil de la foto d’aquí dalt, procedent del fons Julià Reig Roqueta i en què el copríncep, camí de la capital, és rebut pel Consell General, no era en realitat el Torpédo que deia Villaró sinó el Renault DX que proposava Arajol. Ward es va mantenir en la posició inicial: admetia que l’automòbil episcopal es podia confondre “raonablement” amb un Renault AX, però no en canvi amb un DX –ja veuen que estem filant molt prim, i que els matisos compten molt–, que era un autèntic cotxàs, “que en aquells moments s’hauria considerat de luxe en qualsevol país d’Europa”, diu, amb el seu motor de 4,5 litres i els seus 4,8 metres de llargada, el seu morro allargat i el seu radiador molt més aerodinàmic. En realitat, i com ja havia determinat Villaró, es tractava d’un molt més modest Clément-Bayard, fabricat probablement aquell mateix 1913, “que no arribava al nivell de l’R DX “però que tampoc no era un mal cotxe: de fet, n’hi devia haver ben pocs, per aquest tros de Pirineu, i resultava segurament més pràctic per rodar per camins de muntanya”. I això, un camí de muntanya, era la denominació que mereixia la carretera amb prou feines empedrada que el bisbe acabava d’estrenar.

Tot el que precedeix, conclou salomònicament Ward, no contradiu la informació aportada per Arajol; al contrari: és molt probable que Benlloch, home atent a la modernitat i a qui, com a bon valencià, no molestava una certa pompositat, disposés en data tan reculada com el 1913 de dos vehicles: el Torpédo 4M que feia servir com a totterreny, i el molt més senyorial R DX per a les altes ocasions. Potser en trobarem referències a l’arxiu Maravilla. Així que aquesta història és probable que no s’acabi aquí.