Yolanda Alcaide és una de les 25 dones que hi ha a la policia. Treballa a la científica i abans ho havia fet a blanqueig. De fet, el laboratori és la seva passió. És una fan de les sèries de CSI, amb preferència pel de las Vegas, i dels thrillers també. Els col·lecciona i tot.  

Per què policia?
Potser és un estereotip, però he de dir que és vocacional.

Si és així, s’ha de dir.
Ja de petita anava enfocada a aquesta professió. Mira, just deixar el col·legi, ja m’ho vaig plantejar. Fa 31 anys que estic a la policia i hi vaig entrar amb 19. Primer vaig temptejar una miqueta el terreny perquè no coneixia ningú que hagués treballat a la policia. Després vaig intentar informar-me i no em van donar gaire informació bona.

Però no va desistir...
No. Vaig presentar-me a un edicte d’administrativa i em vaig dir, a mi m’agrada, jo no puc ser policia, no passa res, però entro d’administrativa i estic en aquest mundillo. Llavors, una vegada a dintre, sí que realment em vaig adonar que era una feina que, com a noia, la podia fer. A més, trobava ben necessari que ens anéssim presentant les noies perquè solament n’hi havia sis a l’època, i no podien cobrir tot el servei. Moltes vegades, els registres de les noies detingudes els feien les administratives,  nosaltres, i dic, doncs sí que fan falta noies policia!. Llavors, quan va sortir el nou edicte, em vaig presentar i vaig aprovar. I vam marxar a Jaen. Fèiem nou mesos de formació amb la guàrdia civil. Vam ser l’última promoció que hi va anar.

I tan contenta.
Cada dia dono gràcies de treballar en una feina que m’agrada, perquè no tothom ho pot dir.

És veritat.
Jo, en aquest sentit, soc superafortunada. Sí que és veritat que al principi no va ser gens fàcil, perquè veure dones fent de policia no era el més corrent, i els superiors de llavors doncs eren bastant tancats. Les dones policia havien d’estar fent tasques administratives, i no al carrer enfrontant-nos amb  gent una mica agressiva. Perquè, és clar, això no era feina de noia. Al principi sí que vaig fer tasques de despatx i de portar detinguts a la Batllia, embargaments... Gràcies a Déu tot això ha anat canviant, ha evolucionat moltíssim, perquè ara els nois que entren tenen una altra mentalitat, i els caps també.

Ho tenen més fàcil.
Abans no estava tan normalitzat el fet de fer de patrullers
perquè pensaven que una dona, si  hi havia un problema, no estaria a l’altura.

Torno enrere. La seva família com s’ho va prendre?
Els va semblar bé perquè tampoc no els vaig donar una altra opció (riu). Em van dir que si era el que volia i ho tenia clar que tirés endavant. És veritat que es posen neguitosos i sempre se n’assabenten quan surt alguna cosa  a la premsa.

I hi ha moltes coses que s’ha de callar.
Totes. Tinc una confidencialitat. Ja estan acostumats.

Abans de la científica, què va fer?
Jo abans d’entrar aquí havia passat per diferents grups. L’anterior a aquest va ser el de blanqueig i delinqüència organitzada. Hi vaig estar 14 anys. Havíem de fer seguiments i tenir una noia al grup, ajuda a passar més desapercebuts, com una parella de turistes amb la càmera.

I la feina de laboratori no és com més amagada?
No, tot al contrari. Ara moltes vegades he d’anar a un robatori a un local comercial. En comptes de posar-me la bata blanca,
em poso una armilla que al darrere posa policia judicial, perquè sempre em veuen amb la càmera per fer les fotos abans de treure empremtes. Ara estic més exposada que no abans, potser perquè no m’amago.

És clar. Perquè surt a fora a fer fotos com els CSI. 
Vas a un pis perquè han petat el pany, llavors, al moment de sortir, sí que fas les últimes fotos del carrer per ubicar el lloc. Anem de paisà, però no cal que siguem anònims.

Les coses han canviat molt.
I tant. És l’educació que es dona. Sempre tindràs algun que encara tira per l’altre costat. Ara, quan entren els nois, ja veuen més normal que hi hagi dones policia. A l’època érem 6 i la meva promo va ser la primera amb més dones, n’érem 5.

S’hauria de facilitar l’accés perquè n’hi hagués més?
Hi hauria d’haver les mateixes condicions. Penso que això ens pot perjudicar. Si has de traure un senyor d’un cotxe, hauràs d’estar a l’altura. Hauríem de ser iguals. Ens critiquen força el fet de tenir més avantatges en els edictes. Que cadascú es presenti, i que entri qui realment hagi passat l’edicte sigui dona o home. El que passa és que costa que les dones s’hi presentin. I és una llàstima, perquè aquí ho fem tot, balística, incendis, violència de gènere amb tema de lesions, agressions sexuals, autòpsies...

Per ser dona, amb els detinguts s’ha trobat amb dificultats, menyspreu?
Al principi, sorties de patrulla i et trucaven d’un local perquè algú estava molestant la gent perquè anava begut. I quan et veia et deia “ei, tía buena”. No li entraves mai malament, però quan ja el tenies al despatx li deies “vostè assegui’s aquí, ja no soc la tía buena, soc una senyora policia”. Has de treballar aprofitant els beneficis i si en aquell moment el fet de ser dona em pot ajudar a traure un senyor del local i que no se’m fiqui violent... No guanyo res de dir que soc. Empitjoraré la situació. Quan estic al meu ambient sí que puc marcar els límits. En el moment de fitxar els detinguts, sempre hi ha algú que per ser dona no li agrada gaire que el vagis a buscar i l’acompanyis. Normalment és molt puntual.

Vostè és una apassionada de la científica. Fins a quin punt?
Quan estava a blanqueig, van sortir les places per promocionar per cap. M’hi vaig presentar. En aquest temps també va quedar una plaça lliure a laboratori. Com que era el lloc on jo volia entrar des de sempre, vaig renunciar a l’edicte de cap i em vaig presentar per al lloc on estic ara perquè són places molt limitades i si no és que marxa algú no hi pots entrar. O aprofites el moment o perds el tren.