Els frescos van sortir legalment del país i no es tracta per tant d’una espoliació pròpiament dita. Si volem que tornin, cal comprar-les... si surten a la venda.
De vegades costa admetre, i fins i tot entendre, que moltes de les nostres pintures romàniques fossin arrencades, sovint disgregades i escampades arreu per alimentar col·leccions públiques i privades. Això va passar durant la primera meitat del segle XX i no solament a Andorra sinó a tot el Pirineu. D’arguments que expliquen, justifiquen i volen donar un sentit als fets n’hi ha molts, gairebé tots guiats pel punt de vista exclusiu de qui l’emet: pèrdua del rol litúrgic, interès creixent per l’art medieval, necessitat de nodrir el col·leccionisme i els museus, evitar que aquest patrimoni no marxi als EUA... Fins i tot hi ha qui s’atreveix a afirmar que si aquest patrimoni no s’hagués tret del seu lloc d’origen, probablement avui ja no existiria...
En qualsevol cas, aquesta diàspora arrossega la quasi totalitat del patrimoni pictòric medieval d’Andorra conegut en aquells moments: Sant Miquel d’Engolasters, Santa Coloma, Sant Romà de les Bons, Sant Romà de Vila, Sant Cristòfol d’Anyós i Sant Esteve d’Andorra la Vella. Molts d’aquests conjunts, trets del seu context original amb la pèrdua de significat que això representa, es poden admirar al Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona. Altres, com ara el de Santa Coloma, ja han tornat majoritàriament a casa.
Amb tot, cal fer dues constatacions: la primera és que totes aquestes obres que hem citat van sortir del país perquè no existia cap llei de protecció del patrimoni artístic i cultural que ho impedís. Se’n deriva la segona, és que tots aquests conjunts pictòrics van sortir legalment del país, ja que van ser comprats per marxants d’art al bisbat d’Urgell. No es tracta doncs d’una espoliació pròpiament dita. Per tant, si es vol que tornin al país, cal comprar-les, si és que estan a la venda (les que estan custodiades per museus són, de moment, fora del mercat, inassequibles). Les dues escenes d’Andorra la Vella, l’Arrest de Crist i la Flagel·lació, del segle XIII, formen part d’una col·lecció privada i són les més susceptibles de poder tornar a Andorra.
Però potser la pregunta fonamental que ens hem de fer és quin benefici en traiem d’aquestes adquisicions.
El més rellevant, al meu entendre, és el de recuperar uns béns que formen part del patrimoni cultural d’Andorra i que si no retornen al país no poden formar part del llegat que hem de transmetre a les generacions futures, deure ineludible, ja que són portadors de la memòria col·lectiva del nostre poble. A més, el patrimoni romànic és testimoni privilegiat del naixement d’Andorra com a país, i dels lligams amb les comunitats que el van encarregar i mantenir. Així ho va entendre el legislador quan va escriure l’article 19.5 de la Llei 9/2003 del patrimoni cultural d’Andorra: “L’Estat ha de dur a terme les accions necessàries [...] per al retorn dels béns integrants del patrimoni cultural andorrà que es troben a l’exterior”.
El patrimoni cultural aporta molts altres beneficis que no desenvoluparem aquí, des del seu paper en la vida social i econòmica d’un país, fins al de cohesionar cultures i pobles i afavorir, per aquest mateix camí, la tolerància i l’alteritat.
Parafrasejant l’exposició del 2014, avui sí que podem dir: “Benvingudes a casa vostra”.