Cada tarda, en sortir d’escola, fent camí al conservatori parava a berenar a la botiga del meu avi, al carrer de Sant Miquel de Palma. M’aturava a Can Canet i agafava un cremadillo o una duquesa de brossat. A vegades passava pel carrer de Colom, pel Forn de es Paners, i firava una coca de prebes i me la menjava a la rebotiga tot fent tertúlia amb els meus tiets. Quan acabava, si encara no era l’hora, ajudava a cobrar quan s’omplia la botiga de gent que volia metres de tela de cotó bo per fer les estovalles de diumenge. Eren estones bones.

Qui m’havia de dir que després d’estudiar i fer carrera de músic i professor acabaria fent de botiguer. Perquè una llibreria és una botiga de llibres. Recordo molt bé un consell que en Joan Sala de Comanegra ens va donar quan obríem La Trenca. Les llibreries són lloc de trobada, de refugi, un centre de cultura i comunicació, un lloc per descobrir i fer descobrir nous mons a persones noves... però si no vens llibres és impossible mantenir el somni. Llavors només portava la comunicació i encara no tenia la responsabilitat de fer-la viable econòmicament.

Ara que s’acosta el final de la meva etapa, breu i intensa, de llibreter em ve i revé el consell d’en Joan. S’han de vendre llibres, molts llibres per sobreviure. El marge comercial és ridícul i les despeses grans. A més si volem una llibreria plena de tresors que vagin canviant sovint per satisfer els bons lectors del país ens l’hem d’empescar amb jutipiris impossibles perquè els trucs que fan servir els nostres companys de Runer avall no ens serveixen. No ens serveixen perquè enmig de les editorials de parla catalana i nosaltres hi ha una frontera. Una frontera que enriqueix molta gent i n’empobreix altres. Als que pretenem tirar endavant un projecte de cultura autosostenible o a les persones que no poden descobrir el nou autor independent acabat de traduir, la frontera ens fa molt pobres. Sort que tenim un teixit editorial amb molt bona salut que ens nodreix. Ja sé que és molt difícil captar la ironia escrita, sobretot si desconeixen la realitat del tema, però resulta que els escriptors i editors del país, per poder accedir a un mercat més gran sense arruïnar-se, publiquen i fan empresa des d’Espanya. Perquè vostès puguin gaudir d’alguns dels autors andorrans nosaltres hem de pagar importacions i exportacions que minven un marge ja de per si ridícul.

Sort que tenim dates com Sant Jordi per saturar el lector amb publicacions i més publicacions, amb actes i presentacions infinites. Amb llibres superflus de persones sense vocació literària que ens donen les claus de l’èxit emocional o financer. A aquests últims els faig una petició: si tan bé us ha anat la vida i voleu compartir la vostra recepta, no feu un llibre. Obriu un canal de YouTube, feu un pòdcast, però no li traieu la venda a un pobre poeta o historiador. Hi ha persones que només compren llibres el dia 23 d’abril, doneu-los una oportunitat de llegir Faulkner o conèixer millor el tros de món on viuen.

Evidentment que tothom és lliure de fer el que vulgui. Tots hem de pagar el lloguer astronòmic i arribar a final de mes. Això de vendre llibres és molt complicat i hi ha poca demanda. Ens diran que no es poden alterar les normes del joc perquè les editorials i llibreries són iniciatives privades. Però com diu la meva amiga Anna, en el lliure mercat ja m’hi he cagat.