Avui tenia previst parlar d’una altra cosa, del transport públic i les subvencions a determinats mitjans i línies. Però aquest matí ha passat una cosa que m’ha fet canviar de parer i deixar el transport per a un altre dia.
Com tothom, els periodistes també tenim vida fora de les respectives redaccions, i hem de poder conciliar. Dificulta aquesta conciliació el fet que tenim uns horaris flexibles. Molt. Tant que mai sabem a quina hora acabarem. Tampoc sabem a la que començarem l’endemà, però aquesta acostuma a ajustar-se més (en el meu cas és a les 11 h, però aquesta setmana hi ha hagut un dia que he hagut de començar a les 9 h i un altre a les 10 h). Però aquesta no és la qüestió, això ho tenim assumit i ja sabem que al llarg de l’any tindrem jornades maratonianes i d’altres que en certa mesura les compensaran. Però que tinguem una professió vocacional i que acceptem que toca treballar festius i horaris intempestius difícils de quadrar amb familiars i amics no vol dir que renunciem a la conciliació ni que hàgim de tolerar que se’ns faci anar a batzegades.
No ho dic perquè el director o el jefe ho facin, no és el cas. Qui ens fa anar a cops són sovint aquells a qui més interessa que el seu missatge sigui recollit pels periodistes perquè el puguin transmetre a la població a través dels mitjans de comunicació on treballen. No pot ser que es canviïn horaris i llocs de les convocatòries a última hora i sense avisar, i tampoc podem fer convocatòries aproximades, perquè com deia, tots tenim una vida i si hem quedat a les 10 h no tinc per què venir abans, tinc altres coses a fer. I tampoc tinc per què esperar de més. És una qüestió de respecte cap a la persona, i en aquest cas també cap a la seva feina.