Mostafa el-Abbadi, artífex de la recreació contemporània de la Gran Biblioteca d’Alexandria.

Gustav Metzger, inventor de l’art autodestructiu contra l’obscura Edat Tecnològica.

Norma Leah McCorvey, activista que va aconseguir declarar inconstitucionals les lleis que prohibien l’avortament als EUA.

Brunhilde Pomsel, secretària i estenogràfica personal de Joseph Goebbels que mai es va sentir culpable de res perquè no es va assabentar (va dir ella) de l’Holocaust fins passat el temps.

James Stephen George Boggs, artista falsificador que pagava amb els bitllets que dibuixava.

Derek Walcott, únic Premi Nobel de Literatura caribeny i ànima de les metàfores del mar.

Emma Morano, la persona més longeva del món: 117 anys.

Clare Hollingworth, corresponsal a l’estranger des de l’any 1939 i primera a informar de la invasió de Polònia per part de l’exèrcit alemany.

Yevgeny Yevtushenko, ídol dels 60 i autor del lema: “Un poeta a Rússia és més que un poeta”.

Ueli Steck, o la Màquina Suïssa, prodigi de l’alta muntanya especialista en speedclimbing, o alpinisme de velocitat.

Miriam Rodríguez Martínez, la veu abatudament silenciada dels assassinats i desapareguts pels càrtels de la droga a Mèxic.

Maryam Mirzakhani, la matemàtica més important del món i primera guanyadora de la Medalla Fields.

Irina Ratushinskaya, poetessa i dissident soviètica que escrivia en pastilles de sabó els seus texts per la manca de paper.

El Dr. G. Yunupingu, la veu cantada més bonica d’Austràlia en llengua yolngu per complir amb el seu deure de cuidar la seva gent i la seva terra.

Jeanne Moreau (res més a afegir).

Wayne Lotter, activista i defensor silenciat dels elefants africans i més a Tanzània.

Stanislav Petrov, “l’home que va salvar el món” perquè davant un potencial atac dels EUA a la URSS va decidir no pitjar el botó vermell aquell anguniós 26 de setembre de 1983...

Com m’agradaria que aquest inventari de personalitats singulars fossin els meus convidats a un sopar informal. Tots ells sense distinció. Les històries, experiències i descobertes donaria per omplir una eternitat de conversa i alguna cançó... Però arribo tard (com sempre) i només puc reproduir aquí els seus noms per la coincidència luctuosa d’haver omplert de manera retrospectiva la darrera pàgina de The Economist d’enguany: l’obituari que tanca la revista i una vida que no es mor del tot perquè resta escrita i per tant fixada per sempre a la memòria.

Ha passat Tots Sants i he recordat als meus éssers estimats. Cap d’ells havia estat destacat a les pàgines de cloenda d’un setmanari de prestigi. Però en el meu pensament –i amb les mencions puntuals que vaig deixant anar intencionadament en aquest espai– esdevenen immortals.

Hi ha una dita jueva molt coneguda que em vull permetre –l’ocasió hi convida– completar: “Qui salva una persona (de l’oblit) salva el món sencer”.