Acaba de fer quatre anys que ens van tancar a casa. Els boomers sempre ens havíem sentit a dir que la nostra vida havia estat fàcil. Com a mínim els que vivim a la còmoda i paternalista Europa. Que no havíem afrontat cap situació dura de veritat, ni guerres, ni catàstrofes, ni pestes. Teníem més facilitats per estudiar si es volia, relativa comoditat per trobar feina després, salaris mig decents i la possibilitat de marxar de casa dels pares a una edat lògica.
Va arribar la pandèmia i no estàvem preparats, ni individualment ni com a societat. Suposadament, la Covid ens havia de canviar i ens havia de convertir en millors persones. Em segueix sorprenent a hores d’ara el poc que recordem en conjunt aquells dies de mort i malaltia. I de por, de molta por. Només ho recorden cada dia els que viuen amb Covid persistent –ho visc de prop amb dues amigues– però com a societat, ho hem esborrat, i el pitjor és que tinc la sensació que no hem après res. De tot aquell reguitzell de bones intencions que circulaven de pantalla en pantalla: serem més generosos i solidaris, cuidarem el planeta, crearem una societat més justa i equitativa, ens ocuparem millor de la gent vulnerable. Tot ha quedat en foc d’encenalls. Seguim consumint desmesuradament, les diferències entre classes socials cada cop són més agudes i de cuidar el planeta, res. Andorra n’és un bon exemple.
A mi, com a tothom, la pandèmia em va donar i em va prendre. Va provocar el meu retorn a casa, però em va prendre gent molt estimada. Em va prendre llibertat, però em va donar la possibilitat de llegir més, i d’escriure.
Aquests dies d’aniversari, he fet una mica de recerca sobre el que s’ha escrit sobre la pandèmia. Hi ha molts articles científics, dietaris de metges i infermeres, alguns estudis comparatius entre les pandèmies més properes (la pesta negra, la grip espanyola, la sida i la Covid), llibres d’assaig filosòfic, dietaris de particulars i algunes novel·les de ficció, però no gaires. Potser encara som massa a prop en el temps per poder posar-ho en perspectiva des de la ficció. La veritat és que les novel·les que més m’han marcat o commogut que tracten aquest tema segueixen sent els clàssics, La Pesta, de Camus; El amor en tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez, Assaig sobre la ceguesa, de José Saramago, La muntanya màgica, de Thomas Mann, i un llibre que no coneixia de Mary Shelley, The last man, que he descobert aquests dies i m’ha encuriosit molt.
Mary Shelley va tenir la sort i la desgràcia d’escriure Frankenstein, una novel·la tan immensa que s’ha menjat la resta de la seva producció literària. Però no va ser només la creadora del  que molts consideren la primera novel·la de ficció gòtica i de terror, sinó que també va destacar com a activista pel rol de la dona escriptora, independent i feminista. Va conrear novel·la, assaig, teatre i biografia. Però tornem al llibre The Last Man (que, per cert, no l’he trobat traduït al català, el podeu trobar en castellà en les editorials Akal i Valparaíso). The Last Man és una novel·la sorprenent. Es relata l’estranya i rapidíssima expansió d’una malaltia a l’Europa del segle XXI (sí, sí, llegiu bé, segle XXI, concretament 2073). Visionària, tendra, magníficament escrita, trista, pessimista, però també una novel·la d’amor i amistat. Ens presenta un món sense esperança per culpa de l’home i la seva estupidesa. Però té un final esperançador: l’únic que pot salvar la humanitat és la voluntat d’aprendre. El protagonista, darrer supervivent de la raça humana, acompanyat del seu gos, emprèn un viatge en direcció al mar i s’atura en ports de ciutats destruïdes per recuperar llibres d’entre les runes de les biblioteques, uns llibres que li permeten continuar aprenent i millorant per poder derrotar la malaltia. Quin gran final, oi?